
09 abril 2010
Microliteraturas

01 abril 2010
Dreampolitik

¿Qué tienen en común Paris Hilton, Grand Theft Auto, Las Vegas y un anuncio de McDonald's, con la política de izquierdas? No mucho, y eso puede ser un problema. Si la izquierda quiere ser una opción política válida para el siglo XXI debemos empezar a soñar. Soñar juega en favor de una política progresista que integre la fantasía y el espectáculo, las imágenes y los símbolos, la emoción y el deseo. En definitiva, una nueva estética política, una especie de "dreampolitik" creada no sólo para las próximas agendas políticas de izquierda sino también para ayudarnos a imaginar otras nuevas.
30 marzo 2010
Kitty, Daisy & Lewis

25 marzo 2010
Biblioteca de temas publicitarios

- Estructura y funciones de la actividad profesional creativa
- Técnicas creativas: concepto, utilidad y taxonomía
- Dos teorías del proceso creativo
- El proceso creativo: enfoques y etapas
- Las funciones del redactor creativo
- Métodos heurísticos y creación publicitaria
- Redacción publicitaria
- Evolución y desarrollo de la documentación. Recursos para optimizar una campaña
- Nuevas tendencias en la publicidad
- Publicidad y retórica
- Los retos del documentalista planner
- Figuras retóricas y publicidad impresa: formas del discurso persuasivo
- Retórica y publicidad
- De la retórica a la seducción. Alfabetización en publicidad
- El text retòric. Oratòria i publicitat
- Guia de escritura para web
18 marzo 2010
Wordle
Alexis Lloyd

17 marzo 2010
Micro-Copy

11 marzo 2010
Manifiesto de Refundación
MANIFIESTO DE REFUNDACIÓN DEL QUINTO ANIVERSARIO DEL LOUNGE COLLECTIVE
Una viñeta descontextualizada suele incluir un copy, que al estar insertado en la imagen, también queda descontextualizado. Pero la ilustración y su texto permanecen unidos, y lo que queda descontextualizado es su conjunto.
En el proceso de descontextualización de una viñeta se produce entonces un curioso fenómeno. Al separar la viñeta (ilustración + texto) de su contexto original, el texto y el dibujo quedan inmediatamente unidos para que su total forme un nuevo sentido, que suele funcionar por sí mismo de una forma coherente y unificada.
El fenómeno contrario ocurre en la práctica del Culture Jamming, donde el copy se desvincula totalmente de la imagen original –o al revés- mediante un proceso de yuxtaposición. El texto y la imagen quedan separados en sentidos opuestos, pero al estar unidos visualmente, crean un nuevo sentido que suele ser contradictorio.
Si bien el precedente más claro del Culture Jamming son vanguardias como el collage surrealista, el fotomontaje, o el pop-art, donde se extrapolan y yuxtaponen imágenes con imágenes, o imágenes con texto, está claro que el juego de esos elementos internos “entre ellos o contra ellos mismos” es lo que acaba determinando la intención del discurso final.
Tanto el método (yuxtaposición y descontextualización de iconos) como los elementos (visuales y verbales) y la intención (creación de nuevos significantes paródicos o políticos) son los mismos en ambos casos.
Pero hay todavía un tercer caso de creación de iconos mediante la manipulación de códigos: la publicidad.
El lenguaje publicitario sintetiza y manipula los mensajes comerciales hasta crear nuevos iconos más sugerentes y aptos para el consumo, reutiliza y manipula códigos culturales y emocionales, y crea nuevos sentidos a partir de ese material con la intención de vender un producto o servicio.
Este blog trata de mezclar Arte, Culture Jamming y Publicidad en la cuarta dimensión cibernética para encontrar nuevos significados y teorías chiripitifláuticas en ámbitos tan diversos como el branding, la poesía, la semiótica, la cibernética, la política o el arte.
Descontextualizamos y yuxtaponemos con la inmediatez y gratuidad del Culture Jamming, proponemos nuevas teorías de la comunicación con la retórica del copy publicitario y aspiramos a que el conjunto final del blog pueda funcionar por sí mismo como una pieza de arte contemporáneo.
El Lounge Collective nació en febrero de 2005 bajo el texto fundacional de una supuesta Asociación de Ideas con entidad jurídica propia.
Hoy, cinco años después, refundamos el colectivo para continuar haciendo asociaciones de ideas, pero habiendo aprendido que todo aquel material tenía el nombre y el sentido que intenta explicar el presente Manifiesto de Refundación.
Gracias a todos por habernos creído.
10 marzo 2010
22 febrero 2010
Semiótica de la publicidad (intro)
Lo que en el oficio publicitario se dice crear IMAGEN de marca parece que tiene la misma finalidad que la que tiene el oficio de poeta: la de crear imágenes poéticas. Y conste que sólo apunto lo que afirman los lingüistas más rigurosos.
Los primeros analiza las personas, su entorno y su comportamiento para crear una imagen corporativa, un signo icónico y /o lingüístico que condense toda la potencia de una narración, de un mito o de un ideal.
Los segundos hacen lo mismo. la diferencia entre los primeros y los segundos es que los publicistas ganan mucho dinero y los poetas no. El valor estético del trabajo de unos y otros es una curiosa discusión que cada vez más gente se atreve a plantear, pero que ahora no viene al caso.
Pero el valor estético del logotipo de Movistas en relación al dinero que este logotipo está moviendo, en comparación con el valor estético de un poema de Machado en relación al dinero que ese poema está moviendo, sí que viene al caso.
Los dos casos son, en su nivel formal, un conjunto de signos, una suma de metáforas, metonimias, etc. que expresan un sentido superior intangible.
Pero tienen finalidades distintas.
La finalidad del signo corporativo es identificar un servicio o u producto y expresar su promesa de buena calidad o servicio a quien lo necesite, explicado muy rápidamente.
El signo poético, en cambio, sólo se identifica a sí mismo, un poema no ofrece nada más allá de la lectura del propio poema.
Esta similitud entre una imagen corporativa y una imagen artística lleva a la eterna discusión sobre la frontera entre el diseño gráfico y la ilustración o ente el copywriting y la poesía.
Por eso los buenos diseñadores y redactores publicitarios acaban dando el salto al arte si les va bien, y empiezan por el arte y acab en la publicidad si no les va tan bien.
Pero en el ámbito de la utilidad, del servicio que representan la marca y el poema no hay discusión posible: li que representa la manzana de Apple y lo que representa la Monalisa todo el mundo lo tiene muy claro.
Lo que deberíamos preguntarnos ahora es por qué es más cara la manzana que el cuadro.
Saber contestar a esa pregunta o, mejor dicho, saber inventarse una buena respuesta a esa pregunta, es saber hacer publicidad.
19 febrero 2010
Bloggers ¿profesionales?
Hace poco respondí a una oferta de trabajo para bloggers profesionales.
La empresa, especializada en marketing directo y on-line, buscaba redactores capaces de escribir artículos de unos 2.500 caracteres (media página más o menos) sobre economía y finanzas, que se publicarían en ciertos blogs corporativos.
Al poco tiempo de responder al anuncio recibí un e-mail del director de la empresa, donde además de interesarse por mi currículum, me explicaba las condiciones económicas del trato: 2 euros por artículo publicado. Dos euros. Dos. Por un artículo de economía de media página.
Hace más de 15 años pagaban lo que ahora serían unos 30 euros por escribir una reseña de diez líneas en una revista de música, y además te quedabas el disco que habías reseñado. Hoy debería escribir 15 artículos de media página, en el más negro anonimato, para obtener la misma cantidad.
¿Es el hecho de que sea un blog y no una revista lo que hace que esté tan miserablemente valorado el trabajo del redactor? ¿Por qué no se les paga como profesionales si es eso lo que contratan? ¿Es el formato blog una justificación válida para la práctica gratuidad de sus contenidos?
04 enero 2010
¿Tesis? ¿qué crisis?
Una tesis musical:
La canción francesa pop de los sesenta/setenta interpretada por mujeres muestra una actitud de coquetería naïve de niñas monas y aparentemente indefensas ante la vida y el amor; esa postura despierta impulsos contradictorios de sexo por sumisión y a la vez instinto de protección paternal, caricia casta y protección masculina. Esa contradicción contiene un sarcasmo. Ese sarcasmo se formaliza, en lo estético, mediante una candidez dulzona y kitsch que sugiere sexo explícito, y en lo musical con infalibles fórmulas de pop risueño de fácil escucha. El suave optimismo de las voces de terciopelo invita a participar de forma suicida en historias de amor que nacen muertas o están condenadas al fracaso. Este sarcasmo no es agresivo, al contrario, entra por la puerta de atrás y fulmina al oponente cuando baja la guardia y se entrega indefenso. Es como comerse un pastelito rosa de salfumán.
Otra tesis gastronómica:
Los amantes quieren comerse el uno al otro. El deseo sólo puede satisfacerse a través del canibalismo. El objetivo es la formación de un conjunto simbiótico, previa fagocitación. El precio a tan noble aspiración es ser comestible. Para que los amantes acepten la mutua ingesta primero deberán confiar tanto en la potabilidad del otro como en la respuesta de su propio organismo frente al alimento, aunque el alimento se encuentre en buen estado. Este nivel de confianza en el otro y de conocimiento de unió mismo es en la práctica imposible de alcanzar, y por tanto la decisión se basa en la confianza y el deseo.
Una crisis de sentido:
La escucha continuada de música francesa femenina pop de los sesenta obstaculiza la ingestión de amor. El deseo de ser apetecible, comestible y rosa choca con el miedo a ser una bomba sexual que estallará en el estómago propio, que es a la vez el del otro. El sarcasmo es una forma estetizante de nihilismo, de autodefensa escéptica y en último término de ataque. Si las asociaciones simbióticas sólo pueden nacer de la confianza en el otro y el conocimiento de uno mismo, el deseo de parecerse a un pastelito teniendo la sospecha de que dentro hay salfumán, imposibilitará el canibalismo amoroso por puro instinto de supervivencia.
14 diciembre 2009
Je hais la peur, qui me haïr,
Je hais la peur, qui me haïr,
et j'aime avec peur, comme je hais.
La soilitude dans une chambre fermée
m’aide a retenir pour moi
les peurs aux amours fracasées,
la haine à la solitude qu’elles provoquent
Je m’enferme et je m’ecoute.
Alors, une douleur dans le coeur et dans l’estomac,
comme si elles retenaient la colere
qui pousse et me fait serrer la machoire,
respirer violement, bouger les meubles........
Je frotte avec les mots apaisants sur le papier,
essaiant de reemplir le vide que provoquent les peurs,
Endormir la haine pour les avoir
Que suis je entrain de faire ??
Ce n’est pas moi quand je hais.
Pau Todó.
Traduit du Catalan par Guillermo Blanco.
11 diciembre 2009
BETA TESTING
FLYING LILI capítol 1: La nena sense nom
INTRO -narrador:
Cada nit explico un conte a les meves filles. Són tres nenes d’edats diferents i cadascuna té els seus gustos en matèria de contes. Com que no puc explicar-ne un a cadascuna perquè se’m farien les tantes del dematí, un dia vaig decidir mesclar els gustos de les tres en un mateix conte. L’experiment va funcionar perquè les tres germanes es quedaven adormides poc després que jo comencés a parlar. Crec que mai cap d’elles ha escoltat el final d’aquestes histories, i jo a poc a poc vaig anar oblidant la necessitat de trobar un final per a cada relat.
M’he decidit a posar per escrit aquest conte per saber d’una vegada com acaba la historia. I l’única cosa que sé ara mateix sobre el conte és que hi han d’aparèixer animals, perquè la gran estigui contenta, i princeses perquè també ho estigui la mitjana.
La petita encara no parla, i per això no pot demanar què vol que hi aparegui al conte, és com si no tingués gustos, però això ja és una altra historia.
L’única cosa que sabem elles i jo és que el protagonista d’aquestes histories sense final es diu Flying Lili, que viu en un bosc ple d’animals, i que a prop d’aquest bosc hi ha un castell on hi viu una princesa.
La princesa no té nom, i aquesta és la història de com va descobrir com es deia.
INTRO –conte:
Es pot dir que el FL no tocava de peus a terra. No vull dir que estigués sonat, ben al contrari, era ràpid i llest com una guilla i prou sensat com per dirigir els assumptes del bosc on vivia.
El FL no tocava de peus a terra perquè vivia dalt d’un arbre i havia convertit els arbres en el seu mitjà de transport.
Cada dia saltava de l’ eucaliptus on tenia instal·lada la seva cabana per mirar de resoldre els problemes que sorgien al bosc. Si, per exemple, havia d’anar fins a l’altra punta de l’arbreda per saber qui era el simpàtic que havia repintat els peixos de colors de la Bassa dels Mosquits, s’hi acostava botant entre pins, eucaliptus, roures i alzines sense tocar ni una sola branca del sotabosc.
El bosc era extens, i de feina no n’hi faltava. Quan les sargantanes no estaven emprenyades amb les formigues, els conills es queixaven de les cabres, els gripaus escopien a les aranyes o els porcs roncaven massa.
Hi havia dies que el FL es desesperava i es preguntava per què havia de ser ell qui donés sempre un cop de mà a tothom. Aleshores es recordava que ell era únic a la seva espècie, no tenia lligams amb cap família d’animals, era una bestiola estranya, sense compromisos ni parents, ideal per a l’exercici d’àrbitre imparcial a gairebé qualsevol disputa bestial.
1- NARRADOR
He dit que cada germana tenia un gust diferent en matèria de contes, però no és del tot cert. La veritat és que la més petita de les tres encara no fa gaire distincions entre robots i princeses o llops i detectius. A la petita, el que més li interessa és veure com es discuteixen les seves germanes grans per decidir quins personatges he de fer sortir al conte. La gran sempre vol que hi apareguin animals, la mitjana princeses, i la petita se les escolta tota concentrada com si la discussió fos part del conte o com si a força de sentir-les discutir pogués preguntar-se quin seria el seu personatge preferit.
És evident que les dues grans tenen els gustos prou formats, és a dir, saben què els agrada i volen veure els seus gustos reflectits en cada historia del FL. En veure com apareixen els seus personatges al relat se senten
una mica protagonistes de la historia, s’hi veuen, i si es reconeixen en una historia inventada és perquè ja comencen a saber qui són.
Però la petita encara no es coneix els gustos. És de suposar que a mida que es faci gran desenvoluparà preferències, i aquests gustos la faran ser algú més definit, més recognoscible.
1-CONTE
El dia que comença la nostra historia, el FL va acostar-se fins a la Bassa del Mosquits per saber qui havia pintat els peixos de colors amb altres colors dels colors dels peixos. Un cop allà es va deixar caure entre les branques d’un plàtan centenari on un grup de coloms jugaven a endevinar els colors originals dels peixos recent pintats.
Sobre l’aigua de la bassa hi surava una taca irisada, oliosa i lluent, com les que surten dels petroliers accidentats.
- Algú ha vist alguna cosa? –va preguntar el FL als coloms
- Acabem d’arribar, però el que hem vist, de moment, ens agrada molt. Fixa’t quins peixos més bonics tenim ara en aquesta bassa!
- Sí, sí. Molt bonic –va dir el FL saltant a una figuera que deixava caure les seves branques fins l’aigua.
Va avançar per la branca de la figuera amb la intenció d’examinar de prop la taca de pintura que brillava a la superfície de la bassa, i quan era a tocar de l’aigua va trobar una segona pista. Era una gran teranyina teixida entre les fulles a qui algú havia pintat cada fil d’un color diferent.
La pintura encara era humida, i dels fils queien gotetes de pintura vermella, verda i blava que anaven fent més grossa la taca que surava a la bassa.
El FL va buscar l’aranya propietària de la tela, però no la va trobar enlloc. Els coloms no havien vist res, i sabia que preguntar als peixos si recordaven alguna cosa seria perdre el temps, amb prou sabien si anaven o venien quan nedaven perduts per la petita Bassa dels Mosquits.
25 septiembre 2009
26 agosto 2009
Dove: la corporación antisistema
Dove, que comparte Casa (Unilever,el tercer grupo de bienes de consumo del mundo después de Procter & Gamble y Nestlé) con marcas tan concienciadas contra el sexismo y el uso de estereotipos basados en el triángulo sexo-éxito-dinero, como Axe,Rexona o Pond's, y otras marcas subidas al sacro triángulo de limpieza-familia-seguridad
Su viral BEAUTY PREASSURE (http://www.youtube.com/wat
La potencia del mensaje que lanza el vídeo y la campaña 2.0 http://www.porlabellezarea
El uso de memes contradictorios lanzados en redes participativas de comunicación hace tiempo que ha dejado de ser patrimonio exclusivo de las plataformas anti-sistema. El culture jamming es ya un método publicitario más como el marketing de guerrilla o el buzoneo.
Ahora lo interesante es el contraataque, el meta-culture-jamming, por llamarlo así, con el que responden las organizaciones y colectivos de carácter anti-consumista.
El método es el mismo, el del lanzamiento de tartas a la cara, pero el sentido de la tarta ha cambiado. Si hasta ahora las corporaciones nos servían la tarta y nosotros se la devolvíamos a la cara (recordad el maravilloso “Say it with Flowers” de Banksy http://blogsloth.files.wor
O eso o abandonar definitivamente el culture jamming.
24 agosto 2009
14 agosto 2009
11 agosto 2009
"Manolo, teléfono" V.O.S.

"Matilda no quiere seguir al rebaño. Prefiere explicar cuentos de lobos malos y ovejitas descarriadas. Pero lo que Matilda no se imagina es que pronto se convertirá en la protagonista de su propio cuento, una aventura tan parecida a la vida real que no la podrá explicar hasta que averigüe quién es ella y qué la hace distinta de los demás."
03 junio 2009
15 abril 2009
06 abril 2009
01 abril 2009
27 marzo 2009
23 marzo 2009
20 marzo 2009
compilació primaveral del Lounge Collective

"a satellite of cool. The music of the Lounge Collective" és una compilació musical extreta de l'última sessió del Lounge Collective, el 15 d'agost de 2008. Mescla Juan Moreno. Cover Pau Todó.
accés directe a la compilació:http://www.megaupload.com/?d=9KRKN4FO
10 marzo 2009
Know your enemy: técnicas de descontextualización y yuxtaposición semiótica de la publicidad
http://www.myspace.com/13poemes
Deliri:
Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?
05 marzo 2009
introducció conferència sobre retòrica de la publicitat
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.
08 enero 2009
poema-test 03 Gener 2009
Descarregar el pes i sortir
- per conèixe'ns vestits
- en l'horari establert d'un hotel
- més dicret en una ciutat improbable
poema-test 02 Gener 2009
i conèixe'ns vestits, en un horari establert
a l'hotel improbable
d'una ciutat massa discreta
19 diciembre 2008
lectura a la llibreria Loring el 18 de desembre
Us ensenyarem a viure aquí, com nosaltres hem après a sobreviure allà, perquè aprengueu a fer clic amb la lacònica autoritat de la iconografia interactiva. Fes clic aquí. No hi ha projecte, ni fi, ni principis ni objectius: només mitjans a la deriva. En la doble pirueta de la simulació d’un espectacle ja no cal subvertir res. La realitat s’esfondra amb tal espectacularitat, i ens proporciona finalment el dret a l’absoluta inactivitat gràcies a la desaparició del treball, que fa desaparèixer qualsevol objectiu possible. I sense projecte només ens queda la celebració d’una victòria assegurada per la falta de fracàs.
L’única conseqüència previsible en l’anàlisi de riscos és l’ampliació de la nostra presència mediàtica. Ja ens hem apropiat dels mitjans, i també som els compradors de la mercaderia dels anunciants que els fan possibles. No ens poden tancar el negoci perquè el negoci és seu, i el negoci es manté gràcies al nostre joc, el seu entreteniment i el nostre. El nostre proletariat són els seus aturats i hem après a tenir-nos tots entretinguts. El seu entreteniment forma professionals de la indústria dels continguts. Una aturat és un autor. Educat en la venjança i la negació sistemàtica del valor del treball. Els nous treballadors de la indústria de l’entreteniment gestionaran la informació de manera subjectiva, lúdica i aleatòria per fer-la més eficaç i emocionant. Per poder complir així l’única funció que tots, finalment, ens haurem encomanat: entretenir-nos mentre esperem que això s’acabi.
Mentrestant serem al bar de baix. Amb la incorrecció política i la gestió de la calderilla per demanar una altra voll-damm; la tele com a referència intermitent quan s’esgota el torn de paraula, i l’esfondrament de l’oponent que no hauria d’haver demanat la cervesa assassina que el sumeix en la impossibilitat logopèdica i que finalment es retira cap a casa. L’aventura adrenalínica sense moure’s de sota de casa ens permetrà substituir la necessitat de satisfer l’impuls heròic de la dominació entre iguals. Els iguals són els jubilats prematurs addictes a la retransmissió esportiva i tu l’incendiari de barricades que només ha vist a la tele, igual que tots o tots iguals. Ells i tu compliu la vostra missió comunicativa en la lluita diària. La de no tenir res més que el bar de baix. L’espai permès i la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altra si al final, i definitivament, canviés alguna cosa.
És la mateixa inquietud que se sent quan estàs assegut al vàter i veus que s’ha acabat el paper. Tots volem més paper de vàter quan anem cagats. La renúncia és massa gran quan les necessitats són tan elementals i, alhora, són tan a mà com el paper de vàter.
La revolució no començarà amb una vaga pel preu de la gasolina, sinó en l’eliminació dels espais que se’ns permeten per cagar-nos en el preu de la gasolina. No és l’eliminació dels continguts el que ens interessa sinó l’eliminació dels mitjans per arribar-hi. Internet i el bar de baix són l’espai natural de la queixa i el malentès que ens permeten anar cagats i sentir-nos més nets.
Que estàvem matant la vida ja ho sabíem, i hi estàvem d’acord. El que volíem era eliminar qualsevol forma de vida similar a la que teníem. No volíem símils, per això tenim simulacres. És més fàcil sotmetre’s al pragmatisme higiènic del seny. Sotmetre’s al pragmatisme del sopar per poder distreure el projecte i la pregunta. El projecte serà el sopar. La pregunta què fem per sopar.
28 noviembre 2008
El tren expreso. Ramón Campoamor. (Fragment)
un amor tan infausto como mío,
ya recobrada la quietud y el seso,
volvía de París en tren expreso.
Y cuando estaba ajeno de cuidado,
como un pobre viajero fatigado,
para pasar bien cómoda la noche,
muellemente acostado,
al arrancar el tren, subió a mi coche,
seguida de una anciana,
una joven hermosa,
alta, rubia, delgada y muy graciosa,
digna de ser morena y sevillana
(...)
III
Cuando miraba atento
aquel tren que corría como el viento,
con sonrisa impregnada de amargura
me preguntó la joven con dulzura:
-¿Sois español?-. Y a su armonioso acento,
tan armonioso y puro que aun ahora
el recordarlo sólo me embelesa,
-Soy español- le dije -. ¿Y vos, señora?
-Yo -dijo- soy francesa.
-Podéis -le repliqué con arrogancia-
la hermosura alabar de vuestro suelo;
pues creo, como hay Dios, que es vuestra Francia
un país tan hermoso como el cielo.
-Verdad que es el país de mis amores
el país del ingenio y de la guerra;
pero, en cambio -me dijo-, es vuestra tierra
la patria del honor y de las flores.
No os podéis figurar cuánto me extraña
que, al ver sus resplandores,
el sol de vuestra España
no tenga, como el de Asia, adoradores.
Y después de halagarnos, obsequiosos,
del patrio amor el puro sentimiento,
entrambos nos quedamos silenciosos,
como heridos de un mismo pensamiento.
24 noviembre 2008
13 noviembre 2008
Una diagnosi sentimental
De fet, sempre he volgut pensar que sóc capaç de no creure'm totes les veritats que em dius, habilitat que combino amb la tendència neuròtica a dubtar de tot.
Es podria dir que això em col•loca en la difícil doble posició de no donar res per cert i alhora no deixar de preguntar-m'ho tot.
Em consolo pensant que tard o d'hora acabaré trobant alguna cosa que s'adapti als meus paràmetres de cert-fals, alguna cosa que pensi que és indubtablement certa i alguna que és indubtablement falsa. Però fins i tot això dubto. L'experiència sol considerar-se un bon sistema per comprovar certeses i falsedats, però aquesta està supeditada a elements externs i percepcions condicionades pel contexte espai-temporal.
Definitivament, ara mateix sóc incapaç de dir-te si la cagues o no quan em dius "no t'estimo com tu vols que t'estimi", dient-me en anglès la mateixa cosa, quan vols agraïr-me un favor. Dono per certesa aproximada el significat "t'estimo com amiga" quan utilitzes l'anglès, suposant que la contundència de la seva forma catalana podria dónar lloc a equívocs. Però de la mateixa manera, l'equívoc que transmet un SMS on l'únic text que hi apareix és l'afirmació "I love you", amb les premises informacionals que comparteixen l'emissor i el receptor, transment igualment, i de forma voluntària, l'equívoc que en principi es vol evitar.
Tot plegat és, si bé, un supòsit raonable.
El recurs de l'equívoc en el joc de la seducció és prou antic i conegut, i habitualment és mutu i bi-direccional. En el nostre cas, en canvi, l'equívoc s'estableix preferentment en sentit A-B, on A ets tu i B sóc jo. Les accions i informacions que generen equívoc les sols construir sobre la forma general del "reclam d'atenció". Habitualment, el que genera el reclam d'atenció és un sentiment conflictiu de soledat o carència afectiva que es vol resoldre demanant companyia o, en el nostre cas, resposta, o, com a tu t'agrada sentir: un cuento.
La formulació d'equívocs intencionats per resoldre carències afectives és, també, un recurs antic i prou conegut. Ara bé, el qüestionament de la conveniència de formular equívocs com a forma de reclam d'atenció, que és el que es dedueix del teu últim email, ens presenta una nova forma de reclam d'atenció certament interessant.
La combinació d'equívocs i de qüestionament sobre la seva conveniència com a expressió d'un reclam d'atenció evidencia, per una banda, l'impuls irreflexiu de proposar un joc que, posteriorment, et genera una inseguretat que podria identificar-se (a risc d'equivocar-nos) amb la mala consciència. És a dir, t'entregues a un joc que et sedueix per la seva càrrega hedonista i vanitosa, però alhora et fan por les conseqüències que se'n poden derivar.
Això, en un grau molt més subtil, enmascarat, progressiu (femení?) recorda -raonablement- a les crisis d'acció-reflexió-inseguretat que, en el meu cas i en el seu moment vam convenir en anomenar "psico-drama", donada la virulència i immediatesa en què van manifestar-se.
Si donéssim per certs els supòsits anteriors, i si fins i tot acceptéssim com a Sistema la lògica seqüencial dels fets descrits, podríem arribar a la conclusió que tant tu com jo sofrim estats passatgers d'inseguretat emocional que no sabem resoldre de forma assertiva. Tu per la manipulació agressiva-passiva del degoteig intermitent de senyals (reclams en qualsevol de les seves formes) cap a mi, i jo per l'actitud de confrontació agressiva que manifesto en forma de crisi neuròtica després de deixar-me portar sense criteri pels teus senyals.
Donada la persistència i contumàcia a prova de bombes de la nostra relació on tu tires la canya perquè saps que picaré i jo pico l'am perquè sé que a tu t'agrada i me la tornaràs a tirar, proposo que éns llençem a l'acció irreflexiva més festiva i auto-complaent possible sense parar-nos a pensar en la seva conveniència i menys encara en les seves conseqüències.
Aquesta és, penso, l'única manera de, per una banda, satisfer les nostres demandes respectives (vanitat i afecte) i, alhora, evitar els judicis morals posteriors que, com a éssers socials, no podem deixar de formular-nos. La negació del conflicte evita la seva resolució i en propicia l'enquistament.
Per últim, vull refermar-me en la premissa que encapçala l'article sobre el dubte del dubte mateix, i preguntar-me si tot plegat és veritat o una forma de satisfer el nostre gust pels cuentus, el teu de sentir-los i el meu d'explicar-los.
Si és veritat espero respondre la teva pregunta, i si només és un cuento espero que t'hagi agradat.
un petó molt fort,
--
Pau Todó
12 noviembre 2008
07 noviembre 2008
EL·LECCIONS


06 noviembre 2008
Baby, I've been here before.
I know this room, I've walked this floor.
I used to live alone before I knew you.
Yeah I've seen your flag on the marble arch,
But listen, love is not some kind of victory march,
No it's a cold and it's a very broken Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, (Hallelujah...)
There was a time you let me know
What's really going on below,
Ah but now you never show it to me, do you?
Yeah but I remember, yeah when I moved in you,
And the holy dove, she was moving too,
Yes every single breath that we drew was Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Maybe there's a God above,
As for me, all I've ever seemed to learn from love
Is how to shoot at someone who outdrew you.
Yeah but it's not a complaint that you hear tonight,
It's not the laughter of someone who claims to have seen the light
No it's a cold and it's a very lonely Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
I did my best, it wasn't much.
I couldn't feel, so I learned to touch.
I've told the truth, I didn't come all this way to fool you.
Yeah even tough it all went wrong
I'll stand right here before the Lord of Song
With nothing on my lips but Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
30 octubre 2008
29 octubre 2008
22 octubre 2008
20 octubre 2008
09 octubre 2008
Sorpreses a l'acte inaugural de la Internacional Egòtica

Jean Paul, membre i convidat honorífic de la present edició de la Internacional Egòtica, va obrir ahir nit l'acte inaugural del simposi yoísta amb la lectura de la conferència "L'égoïsme est un humanisme" davant d'uns vuitcents espectadors al Club Maintenant de París.
Més enllà del contingut de la conferència, l'acte va servir a l'autor per refermar els seus lligams morals i estètics amb la Internacional després que es posés en dubte la seva continuitat al grup durant la revisió d'expedients disciplinaris de la passada Trobada Trimestral per a Purgues i Expulsions.
Aíxí, després de fer una defensa escarnida de la soledat de l'Home Egòtic dels nostres temps -"... en définitive, on choisit toujours seul.", va dir-, va sorprendre el públic present amb un atac sense precedents als sectors de la Internacional propers a la tesi chucktiana que qualifiquen de burgesa la seva visió de l'egotisme internacional.
" Les uns qui se cacheront, par esprit de sérieux ou par des excuses déterministes, leur liberté totale, je les appellerai lâches ; les autres qui essaieront de montrer que leur existence est nécessaire, alors qu'elle est la contingence même de l'apparition de l'homme sur la terre, je les appellerai salauds"L'acte va finalitzar amb un sopar fret durant el qual Jean Paul i la seva companya Simone van poder conversar distesament amb Big Chuck i Tatjana Kalashnikova. Amdós parelles gaudeixen d'una antiga i fructífera amistat, una relació personal i artística que alguns mitjans de comunicació ja han nominat per a la Llista Anual de Parelles Políticament Chic (LAPPC).
07 octubre 2008
25 septiembre 2008
¿Tesis? ¿Qué crisis?
La canción francesa pop de los sesenta/setenta interpretada por mujeres muestra una actitud de coquetería naïve de niñas monas y aparentemente indefensas ante la vida y el amor; esa postura despierta impulsos contradictorios de sexo por sumisión y a la vez instinto de protección paternal, caricia casta y protección masculina. Esa contradicción contiene un sarcasmo. Ese sarcasmo se formaliza, en lo estético, mediante una candidez dulzona y kitsch que sugiere sexo explícito, y en lo musical con infalibles fórmulas de pop risueño de fácil escucha. El suave optimismo de las voces de terciopelo invita a participar de forma suicida en historias de amor que nacen muertas o están condenadas al fracaso. Este sarcasmo no es agresivo, al contrario, entra por la puerta de atrás y fulmina al oponente cuando baja la guardia y se entrega indefenso. Es como comerse un pastelito rosa de salfumán.
Una tesis gastronómica:
Los amantes quieren comerse el uno al otro. El deseo sólo puede satisfacerse a través del canibalismo. El objetivo es la formación de un conjunto simbiótico, previa fagocitación. El precio a tan noble aspiración es ser comestible. Para que los amantes acepten la mutua ingesta primero deberán confiar tanto en la potabilidad del otro como en la respuesta de su propio organismo frente al alimento, aunque el alimento se encuentre en buen estado. Este nivel de confianza en el otro y de conocimiento de uno mismo es en la práctica imposible de alcanzar, y por tanto la decisión se basa en la confianza y el deseo.
Una crisis de sentido:
La escucha continuada de música francesa femenina pop de los sesenta obstaculiza la ingestión de amor. El deseo de ser apetecible, comestible y rosa choca con el miedo a ser una bomba sexual que estallará en el estómago propio, que es a la vez el del otro. El sarcasmo es una forma estetizante de nihilismo, de autodefensa escéptica y en último término de ataque. Si las asociaciones simbióticas sólo pueden nacer de la confianza en el otro y el conocimiento de uno mismo, el deseo de parecerse a un pastelito teniendo la sospecha de que dentro hay salfumán, imposibilitará el canibalismo amoroso por puro instinto de supervivencia.




























