Una diagnosi sentimental

Sempre que em dius algo m'agrada, encara que no sigui veritat.

De fet, sempre he volgut pensar que sóc capaç de no creure'm totes les veritats que em dius, habilitat que combino amb la tendència neuròtica a dubtar de tot.
Es podria dir que això em col•loca en la difícil doble posició de no donar res per cert i alhora no deixar de preguntar-m'ho tot.
Em consolo pensant que tard o d'hora acabaré trobant alguna cosa que s'adapti als meus paràmetres de cert-fals, alguna cosa que pensi que és indubtablement certa i alguna que és indubtablement falsa. Però fins i tot això dubto. L'experiència sol considerar-se un bon sistema per comprovar certeses i falsedats, però aquesta està supeditada a elements externs i percepcions condicionades pel contexte espai-temporal.

Definitivament, ara mateix sóc incapaç de dir-te si la cagues o no quan em dius "no t'estimo com tu vols que t'estimi", dient-me en anglès la mateixa cosa, quan vols agraïr-me un favor. Dono per certesa aproximada el significat "t'estimo com amiga" quan utilitzes l'anglès, suposant que la contundència de la seva forma catalana podria dónar lloc a equívocs. Però de la mateixa manera, l'equívoc que transmet un SMS on l'únic text que hi apareix és l'afirmació "I love you", amb les premises informacionals que comparteixen l'emissor i el receptor, transment igualment, i de forma voluntària, l'equívoc que en principi es vol evitar.
Tot plegat és, si bé, un supòsit raonable.

El recurs de l'equívoc en el joc de la seducció és prou antic i conegut, i habitualment és mutu i bi-direccional. En el nostre cas, en canvi, l'equívoc s'estableix preferentment en sentit A-B, on A ets tu i B sóc jo. Les accions i informacions que generen equívoc les sols construir sobre la forma general del "reclam d'atenció". Habitualment, el que genera el reclam d'atenció és un sentiment conflictiu de soledat o carència afectiva que es vol resoldre demanant companyia o, en el nostre cas, resposta, o, com a tu t'agrada sentir: un cuento.
La formulació d'equívocs intencionats per resoldre carències afectives és, també, un recurs antic i prou conegut. Ara bé, el qüestionament de la conveniència de formular equívocs com a forma de reclam d'atenció, que és el que es dedueix del teu últim email, ens presenta una nova forma de reclam d'atenció certament interessant.
La combinació d'equívocs i de qüestionament sobre la seva conveniència com a expressió d'un reclam d'atenció evidencia, per una banda, l'impuls irreflexiu de proposar un joc que, posteriorment, et genera una inseguretat que podria identificar-se (a risc d'equivocar-nos) amb la mala consciència. És a dir, t'entregues a un joc que et sedueix per la seva càrrega hedonista i vanitosa, però alhora et fan por les conseqüències que se'n poden derivar.
Això, en un grau molt més subtil, enmascarat, progressiu (femení?) recorda -raonablement- a les crisis d'acció-reflexió-inseguretat que, en el meu cas i en el seu moment vam convenir en anomenar "psico-drama", donada la virulència i immediatesa en què van manifestar-se.
Si donéssim per certs els supòsits anteriors, i si fins i tot acceptéssim com a Sistema la lògica seqüencial dels fets descrits, podríem arribar a la conclusió que tant tu com jo sofrim estats passatgers d'inseguretat emocional que no sabem resoldre de forma assertiva. Tu per la manipulació agressiva-passiva del degoteig intermitent de senyals (reclams en qualsevol de les seves formes) cap a mi, i jo per l'actitud de confrontació agressiva que manifesto en forma de crisi neuròtica després de deixar-me portar sense criteri pels teus senyals.

Donada la persistència i contumàcia a prova de bombes de la nostra relació on tu tires la canya perquè saps que picaré i jo pico l'am perquè sé que a tu t'agrada i me la tornaràs a tirar, proposo que éns llençem a l'acció irreflexiva més festiva i auto-complaent possible sense parar-nos a pensar en la seva conveniència i menys encara en les seves conseqüències.

Aquesta és, penso, l'única manera de, per una banda, satisfer les nostres demandes respectives (vanitat i afecte) i, alhora, evitar els judicis morals posteriors que, com a éssers socials, no podem deixar de formular-nos. La negació del conflicte evita la seva resolució i en propicia l'enquistament.

Per últim, vull refermar-me en la premissa que encapçala l'article sobre el dubte del dubte mateix, i preguntar-me si tot plegat és veritat o una forma de satisfer el nostre gust pels cuentus, el teu de sentir-los i el meu d'explicar-los.

Si és veritat espero respondre la teva pregunta, i si només és un cuento espero que t'hagi agradat.

un petó molt fort,
--
Pau Todó