Dove: la corporación antisistema

Sabemos que conocéis el tema, y que ya empieza a ser viejo, pero no hablar aquí del caso Dove es como para que nos quiten puntos del carné.

Dove, que comparte Casa (Unilever,el tercer grupo de bienes de consumo del mundo después de Procter & Gamble y Nestlé) con marcas tan concienciadas contra el sexismo y el uso de estereotipos basados en el triángulo sexo-éxito-dinero, como Axe,Rexona o Pond's, y otras marcas subidas al sacro triángulo de limpieza-familia-seguridad (Omo, Cif, Domestos...)... Dove hace un buen tiempo que nos deleita con una pirueta publicitaria de toma pan y moja: la Fundación para la Autoestima.
Su viral BEAUTY PREASSURE (http://www.youtube.com/watch?v=Ei6JvK0W60I) fue jammeado en 2008 por Greenpeace en una acojonante campaña titulada DOVE ONSLAUGHT(ER) (http://www.youtube.com/watch?v=odI7pQFyjso) y que en tan sólo 2 semanas llevó a la corporación a firmar una moratoria en su estrategia de deforestación en el sudeste asiático para obtener el aceite de palma con el que fabrica sus éticos champús.

Es muy interesante el fenómeno de Culture Jamming cruzado que se ha producido con esta campaña.
La potencia del mensaje que lanza el vídeo y la campaña 2.0 http://www.porlabellezareal.com/ al usar un meme contradictorio que enfrenta el “beneficio de producto” Dove con su propia “promesa de marca” fue fulminante. El viral corrió como la pólvora y la empresa obtuvo un 12% de aumento de ventas (aunque este año han cerrado con un 2%).
El uso de memes contradictorios lanzados en redes participativas de comunicación hace tiempo que ha dejado de ser patrimonio exclusivo de las plataformas anti-sistema. El culture jamming es ya un método publicitario más como el marketing de guerrilla o el buzoneo.
Ahora lo interesante es el contraataque, el meta-culture-jamming, por llamarlo así, con el que responden las organizaciones y colectivos de carácter anti-consumista.
El método es el mismo, el del lanzamiento de tartas a la cara, pero el sentido de la tarta ha cambiado. Si hasta ahora las corporaciones nos servían la tarta y nosotros se la devolvíamos a la cara (recordad el maravilloso “Say it with Flowers” de Banksy http://blogsloth.files.wordpress.com/2009/07/banksy1024_3.jpg), ahora son las corporaciones las que nos lanzan las tartas en plan Banksy y nosotros tenemos que devolverlas en plan Banksy al cuadrado…
O eso o abandonar definitivamente el culture jamming.

pautodo.com

"Manolo, teléfono" V.O.S.

1.

SHSHSHSHSHSH - hace viento
2.

BRUM BRUM - pasa un coche
3.

GUAU GUAU - un perro ladra
4.

RING RING - suena el teléfono
5.

¡MANOOOOLO! - Maruja llama a Manolo
6.

¿QUEEEEEÉ? - contesta Manolo
7.

¡TELEEEEFONOOO! - dice Maruja
8.

MEC MEC - pasa una moto

"Matilda no quiere seguir al rebaño. Prefiere explicar cuentos de lobos malos y ovejitas descarriadas. Pero lo que Matilda no se imagina es que pronto se convertirá en la protagonista de su propio cuento, una aventura tan parecida a la vida real que no la podrá explicar hasta que averigüe quién es ella y qué la hace distinta de los demás."

If you make any frivolous purchases or spend money you don't have within the next 48 hours, blame the pussycat

recomenació del mes: Damiron

via La Casa del tío Sain

un clàssic

compilació primaveral del Lounge Collective

"a satellite of cool. The music of the Lounge Collective" és una compilació musical extreta de l'última sessió del Lounge Collective, el 15 d'agost de 2008. Mescla Juan Moreno. Cover Pau Todó.

accés directe a la compilació:http://www.megaupload.com/?d=9KRKN4FO

Know your enemy: técnicas de descontextualización y yuxtaposición semiótica de la publicidad

Check out this SlideShare Presentation:

Know your enemy: técnicas de descontextualización y yuxtaposición semiótica de la publicidad

View more presentations from guestb7fa6f.

Nou vídeo realitzat per Ariadna Costa de la cançó "Deliri", de 13Poemes

http://www.myspace.com/13poemes

Deliri:

Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?

introducció conferència sobre retòrica de la publicitat

Els mateixos publicistes han trobat l’expressió més adequada per a allò què els semiòlegs han volgut analitzar posteriorment amb més o menys profunditat.
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.

poema-test 03 Gener 2009

Descarregar el pes i sortir

per conèixe'ns vestits

en l'horari establert d'un hotel

més dicret en una ciutat improbable

poema-test 02 Gener 2009

Descarregar cada paraula emergent
i conèixe'ns vestits, en un horari establert
a l'hotel improbable
d'una ciutat massa discreta

lectura a la llibreria Loring el 18 de desembre

Fes clic. Un poema manifest
Us ensenyarem a viure aquí, com nosaltres hem après a sobreviure allà, perquè aprengueu a fer clic amb la lacònica autoritat de la iconografia interactiva. Fes clic aquí. No hi ha projecte, ni fi, ni principis ni objectius: només mitjans a la deriva. En la doble pirueta de la simulació d’un espectacle ja no cal subvertir res. La realitat s’esfondra amb tal espectacularitat, i ens proporciona finalment el dret a l’absoluta inactivitat gràcies a la desaparició del treball, que fa desaparèixer qualsevol objectiu possible. I sense projecte només ens queda la celebració d’una victòria assegurada per la falta de fracàs.
L’única conseqüència previsible en l’anàlisi de riscos és l’ampliació de la nostra presència mediàtica. Ja ens hem apropiat dels mitjans, i també som els compradors de la mercaderia dels anunciants que els fan possibles. No ens poden tancar el negoci perquè el negoci és seu, i el negoci es manté gràcies al nostre joc, el seu entreteniment i el nostre. El nostre proletariat són els seus aturats i hem après a tenir-nos tots entretinguts. El seu entreteniment forma professionals de la indústria dels continguts. Una aturat és un autor. Educat en la venjança i la negació sistemàtica del valor del treball. Els nous treballadors de la indústria de l’entreteniment gestionaran la informació de manera subjectiva, lúdica i aleatòria per fer-la més eficaç i emocionant. Per poder complir així l’única funció que tots, finalment, ens haurem encomanat: entretenir-nos mentre esperem que això s’acabi.
Mentrestant serem al bar de baix. Amb la incorrecció política i la gestió de la calderilla per demanar una altra voll-damm; la tele com a referència intermitent quan s’esgota el torn de paraula, i l’esfondrament de l’oponent que no hauria d’haver demanat la cervesa assassina que el sumeix en la impossibilitat logopèdica i que finalment es retira cap a casa. L’aventura adrenalínica sense moure’s de sota de casa ens permetrà substituir la necessitat de satisfer l’impuls heròic de la dominació entre iguals. Els iguals són els jubilats prematurs addictes a la retransmissió esportiva i tu l’incendiari de barricades que només ha vist a la tele, igual que tots o tots iguals. Ells i tu compliu la vostra missió comunicativa en la lluita diària. La de no tenir res més que el bar de baix. L’espai permès i la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altra si al final, i definitivament, canviés alguna cosa.
És la mateixa inquietud que se sent quan estàs assegut al vàter i veus que s’ha acabat el paper. Tots volem més paper de vàter quan anem cagats. La renúncia és massa gran quan les necessitats són tan elementals i, alhora, són tan a mà com el paper de vàter.
La revolució no començarà amb una vaga pel preu de la gasolina, sinó en l’eliminació dels espais que se’ns permeten per cagar-nos en el preu de la gasolina. No és l’eliminació dels continguts el que ens interessa sinó l’eliminació dels mitjans per arribar-hi. Internet i el bar de baix són l’espai natural de la queixa i el malentès que ens permeten anar cagats i sentir-nos més nets.
Que estàvem matant la vida ja ho sabíem, i hi estàvem d’acord. El que volíem era eliminar qualsevol forma de vida similar a la que teníem. No volíem símils, per això tenim simulacres. És més fàcil sotmetre’s al pragmatisme higiènic del seny. Sotmetre’s al pragmatisme del sopar per poder distreure el projecte i la pregunta. El projecte serà el sopar. La pregunta què fem per sopar.

El tren expreso. Ramón Campoamor. (Fragment)

Habiéndome robado el albedrío
un amor tan infausto como mío,
ya recobrada la quietud y el seso,
volvía de París en tren expreso.
Y cuando estaba ajeno de cuidado,
como un pobre viajero fatigado,
para pasar bien cómoda la noche,
muellemente acostado,
al arrancar el tren, subió a mi coche,
seguida de una anciana,
una joven hermosa,
alta, rubia, delgada y muy graciosa,
digna de ser morena y sevillana

(...)

III
Cuando miraba atento
aquel tren que corría como el viento,
con sonrisa impregnada de amargura
me preguntó la joven con dulzura:
-¿Sois español?-. Y a su armonioso acento,
tan armonioso y puro que aun ahora
el recordarlo sólo me embelesa,
-Soy español- le dije -. ¿Y vos, señora?
-Yo -dijo- soy francesa.
-Podéis -le repliqué con arrogancia-
la hermosura alabar de vuestro suelo;
pues creo, como hay Dios, que es vuestra Francia
un país tan hermoso como el cielo.
-Verdad que es el país de mis amores
el país del ingenio y de la guerra;
pero, en cambio -me dijo-, es vuestra tierra
la patria del honor y de las flores.
No os podéis figurar cuánto me extraña
que, al ver sus resplandores,
el sol de vuestra España
no tenga, como el de Asia, adoradores.
Y después de halagarnos, obsequiosos,
del patrio amor el puro sentimiento,
entrambos nos quedamos silenciosos,
como heridos de un mismo pensamiento.

Em vigilo, em corregeixo, no sé si m'explico. Em calento els dits sobre el teclat.

Faig exercicis d'interiorisme.