FLYING LILI capítol 1: La nena sense nom
INTRO -narrador:
Cada nit explico un conte a les meves filles. Són tres nenes d’edats diferents i cadascuna té els seus gustos en matèria de contes. Com que no puc explicar-ne un a cadascuna perquè se’m farien les tantes del dematí, un dia vaig decidir mesclar els gustos de les tres en un mateix conte. L’experiment va funcionar perquè les tres germanes es quedaven adormides poc després que jo comencés a parlar. Crec que mai cap d’elles ha escoltat el final d’aquestes histories, i jo a poc a poc vaig anar oblidant la necessitat de trobar un final per a cada relat.
M’he decidit a posar per escrit aquest conte per saber d’una vegada com acaba la historia. I l’única cosa que sé ara mateix sobre el conte és que hi han d’aparèixer animals, perquè la gran estigui contenta, i princeses perquè també ho estigui la mitjana.
La petita encara no parla, i per això no pot demanar què vol que hi aparegui al conte, és com si no tingués gustos, però això ja és una altra historia.
L’única cosa que sabem elles i jo és que el protagonista d’aquestes histories sense final es diu Flying Lili, que viu en un bosc ple d’animals, i que a prop d’aquest bosc hi ha un castell on hi viu una princesa.
La princesa no té nom, i aquesta és la història de com va descobrir com es deia.
INTRO –conte:
Es pot dir que el FL no tocava de peus a terra. No vull dir que estigués sonat, ben al contrari, era ràpid i llest com una guilla i prou sensat com per dirigir els assumptes del bosc on vivia.
El FL no tocava de peus a terra perquè vivia dalt d’un arbre i havia convertit els arbres en el seu mitjà de transport.
Cada dia saltava de l’ eucaliptus on tenia instal·lada la seva cabana per mirar de resoldre els problemes que sorgien al bosc. Si, per exemple, havia d’anar fins a l’altra punta de l’arbreda per saber qui era el simpàtic que havia repintat els peixos de colors de la Bassa dels Mosquits, s’hi acostava botant entre pins, eucaliptus, roures i alzines sense tocar ni una sola branca del sotabosc.
El bosc era extens, i de feina no n’hi faltava. Quan les sargantanes no estaven emprenyades amb les formigues, els conills es queixaven de les cabres, els gripaus escopien a les aranyes o els porcs roncaven massa.
Hi havia dies que el FL es desesperava i es preguntava per què havia de ser ell qui donés sempre un cop de mà a tothom. Aleshores es recordava que ell era únic a la seva espècie, no tenia lligams amb cap família d’animals, era una bestiola estranya, sense compromisos ni parents, ideal per a l’exercici d’àrbitre imparcial a gairebé qualsevol disputa bestial.
1- NARRADOR
He dit que cada germana tenia un gust diferent en matèria de contes, però no és del tot cert. La veritat és que la més petita de les tres encara no fa gaire distincions entre robots i princeses o llops i detectius. A la petita, el que més li interessa és veure com es discuteixen les seves germanes grans per decidir quins personatges he de fer sortir al conte. La gran sempre vol que hi apareguin animals, la mitjana princeses, i la petita se les escolta tota concentrada com si la discussió fos part del conte o com si a força de sentir-les discutir pogués preguntar-se quin seria el seu personatge preferit.
És evident que les dues grans tenen els gustos prou formats, és a dir, saben què els agrada i volen veure els seus gustos reflectits en cada historia del FL. En veure com apareixen els seus personatges al relat se senten
una mica protagonistes de la historia, s’hi veuen, i si es reconeixen en una historia inventada és perquè ja comencen a saber qui són.
Però la petita encara no es coneix els gustos. És de suposar que a mida que es faci gran desenvoluparà preferències, i aquests gustos la faran ser algú més definit, més recognoscible.
1-CONTE
El dia que comença la nostra historia, el FL va acostar-se fins a la Bassa del Mosquits per saber qui havia pintat els peixos de colors amb altres colors dels colors dels peixos. Un cop allà es va deixar caure entre les branques d’un plàtan centenari on un grup de coloms jugaven a endevinar els colors originals dels peixos recent pintats.
Sobre l’aigua de la bassa hi surava una taca irisada, oliosa i lluent, com les que surten dels petroliers accidentats.
- Algú ha vist alguna cosa? –va preguntar el FL als coloms
- Acabem d’arribar, però el que hem vist, de moment, ens agrada molt. Fixa’t quins peixos més bonics tenim ara en aquesta bassa!
- Sí, sí. Molt bonic –va dir el FL saltant a una figuera que deixava caure les seves branques fins l’aigua.
Va avançar per la branca de la figuera amb la intenció d’examinar de prop la taca de pintura que brillava a la superfície de la bassa, i quan era a tocar de l’aigua va trobar una segona pista. Era una gran teranyina teixida entre les fulles a qui algú havia pintat cada fil d’un color diferent.
La pintura encara era humida, i dels fils queien gotetes de pintura vermella, verda i blava que anaven fent més grossa la taca que surava a la bassa.
El FL va buscar l’aranya propietària de la tela, però no la va trobar enlloc. Els coloms no havien vist res, i sabia que preguntar als peixos si recordaven alguna cosa seria perdre el temps, amb prou sabien si anaven o venien quan nedaven perduts per la petita Bassa dels Mosquits.
