19 febrero 2010

Bloggers ¿profesionales?

Hace poco respondí a una oferta de trabajo para bloggers profesionales.

La empresa, especializada en marketing directo y on-line, buscaba redactores capaces de escribir artículos de unos 2.500 caracteres (media página más o menos) sobre economía y finanzas, que se publicarían en ciertos blogs corporativos.

Al poco tiempo de responder al anuncio recibí un e-mail del director de la empresa, donde además de interesarse por mi currículum, me explicaba las condiciones económicas del trato: 2 euros por artículo publicado. Dos euros. Dos. Por un artículo de economía de media página.

Hace más de 15 años pagaban lo que ahora serían unos 30 euros por escribir una reseña de diez líneas en una revista de música, y además te quedabas el disco que habías reseñado. Hoy debería escribir 15 artículos de media página, en el más negro anonimato, para obtener la misma cantidad.

¿Es el hecho de que sea un blog y no una revista lo que hace que esté tan miserablemente valorado el trabajo del redactor? ¿Por qué no se les paga como profesionales si es eso lo que contratan? ¿Es el formato blog una justificación válida para la práctica gratuidad de sus contenidos?

04 enero 2010

¿Tesis? ¿qué crisis?

Una tesis musical:

La canción francesa pop de los sesenta/setenta interpretada por mujeres muestra una actitud de coquetería naïve de niñas monas y aparentemente indefensas ante la vida y el amor; esa postura despierta impulsos contradictorios de sexo por sumisión y a la vez instinto de protección paternal, caricia casta y protección masculina. Esa contradicción contiene un sarcasmo. Ese sarcasmo se formaliza, en lo estético, mediante una candidez dulzona y kitsch que sugiere sexo explícito, y en lo musical con infalibles fórmulas de pop risueño de fácil escucha. El suave optimismo de las voces de terciopelo invita a participar de forma suicida en historias de amor que nacen muertas o están condenadas al fracaso. Este sarcasmo no es agresivo, al contrario, entra por la puerta de atrás y fulmina al oponente cuando baja la guardia y se entrega indefenso. Es como comerse un pastelito rosa de salfumán.

Otra tesis gastronómica:

Los amantes quieren comerse el uno al otro. El deseo sólo puede satisfacerse a través del canibalismo. El objetivo es la formación de un conjunto simbiótico, previa fagocitación. El precio a tan noble aspiración es ser comestible. Para que los amantes acepten la mutua ingesta primero deberán confiar tanto en la potabilidad del otro como en la respuesta de su propio organismo frente al alimento, aunque el alimento se encuentre en buen estado. Este nivel de confianza en el otro y de conocimiento de unió mismo es en la práctica imposible de alcanzar, y por tanto la decisión se basa en la confianza y el deseo.

Una crisis de sentido:

La escucha continuada de música francesa femenina pop de los sesenta obstaculiza la ingestión de amor. El deseo de ser apetecible, comestible y rosa choca con el miedo a ser una bomba sexual que estallará en el estómago propio, que es a la vez el del otro. El sarcasmo es una forma estetizante de nihilismo, de autodefensa escéptica y en último término de ataque. Si las asociaciones simbióticas sólo pueden nacer de la confianza en el otro y el conocimiento de uno mismo, el deseo de parecerse a un pastelito teniendo la sospecha de que dentro hay salfumán, imposibilitará el canibalismo amoroso por puro instinto de supervivencia.

14 diciembre 2009

Je hais la peur, qui me haïr,

Je hais la peur, qui me haïr,

et j'aime avec peur, comme je hais.

La soilitude dans une chambre fermée

m’aide a retenir pour moi

les peurs aux amours fracasées,

la haine à la solitude qu’elles provoquent

Je m’enferme et je m’ecoute.

Alors, une douleur dans le coeur et dans l’estomac,

comme si elles retenaient la colere

qui pousse et me fait serrer la machoire,

respirer violement, bouger les meubles........

Je frotte avec les mots apaisants sur le papier,

essaiant de reemplir le vide que provoquent les peurs,

Endormir la haine pour les avoir

Que suis je entrain de faire ??

Ce n’est pas moi quand je hais.

Pau Todó.

Traduit du Catalan par Guillermo Blanco.

11 diciembre 2009

BETA TESTING

FLYING LILI capítol 1: La nena sense nom

INTRO -narrador:

Cada nit explico un conte a les meves filles. Són tres nenes d’edats diferents i cadascuna té els seus gustos en matèria de contes. Com que no puc explicar-ne un a cadascuna perquè se’m farien les tantes del dematí, un dia vaig decidir mesclar els gustos de les tres en un mateix conte. L’experiment va funcionar perquè les tres germanes es quedaven adormides poc després que jo comencés a parlar. Crec que mai cap d’elles ha escoltat el final d’aquestes histories, i jo a poc a poc vaig anar oblidant la necessitat de trobar un final per a cada relat.

M’he decidit a posar per escrit aquest conte per saber d’una vegada com acaba la historia. I l’única cosa que sé ara mateix sobre el conte és que hi han d’aparèixer animals, perquè la gran estigui contenta, i princeses perquè també ho estigui la mitjana.

La petita encara no parla, i per això no pot demanar què vol que hi aparegui al conte, és com si no tingués gustos, però això ja és una altra historia.

L’única cosa que sabem elles i jo és que el protagonista d’aquestes histories sense final es diu Flying Lili, que viu en un bosc ple d’animals, i que a prop d’aquest bosc hi ha un castell on hi viu una princesa.

La princesa no té nom, i aquesta és la història de com va descobrir com es deia.

INTRO –conte:

Es pot dir que el FL no tocava de peus a terra. No vull dir que estigués sonat, ben al contrari, era ràpid i llest com una guilla i prou sensat com per dirigir els assumptes del bosc on vivia.

El FL no tocava de peus a terra perquè vivia dalt d’un arbre i havia convertit els arbres en el seu mitjà de transport.

Cada dia saltava de l’ eucaliptus on tenia instal·lada la seva cabana per mirar de resoldre els problemes que sorgien al bosc. Si, per exemple, havia d’anar fins a l’altra punta de l’arbreda per saber qui era el simpàtic que havia repintat els peixos de colors de la Bassa dels Mosquits, s’hi acostava botant entre pins, eucaliptus, roures i alzines sense tocar ni una sola branca del sotabosc.

El bosc era extens, i de feina no n’hi faltava. Quan les sargantanes no estaven emprenyades amb les formigues, els conills es queixaven de les cabres, els gripaus escopien a les aranyes o els porcs roncaven massa.

Hi havia dies que el FL es desesperava i es preguntava per què havia de ser ell qui donés sempre un cop de mà a tothom. Aleshores es recordava que ell era únic a la seva espècie, no tenia lligams amb cap família d’animals, era una bestiola estranya, sense compromisos ni parents, ideal per a l’exercici d’àrbitre imparcial a gairebé qualsevol disputa bestial.

1- NARRADOR

He dit que cada germana tenia un gust diferent en matèria de contes, però no és del tot cert. La veritat és que la més petita de les tres encara no fa gaire distincions entre robots i princeses o llops i detectius. A la petita, el que més li interessa és veure com es discuteixen les seves germanes grans per decidir quins personatges he de fer sortir al conte. La gran sempre vol que hi apareguin animals, la mitjana princeses, i la petita se les escolta tota concentrada com si la discussió fos part del conte o com si a força de sentir-les discutir pogués preguntar-se quin seria el seu personatge preferit.

És evident que les dues grans tenen els gustos prou formats, és a dir, saben què els agrada i volen veure els seus gustos reflectits en cada historia del FL. En veure com apareixen els seus personatges al relat se senten

una mica protagonistes de la historia, s’hi veuen, i si es reconeixen en una historia inventada és perquè ja comencen a saber qui són.

Però la petita encara no es coneix els gustos. És de suposar que a mida que es faci gran desenvoluparà preferències, i aquests gustos la faran ser algú més definit, més recognoscible.

1-CONTE

El dia que comença la nostra historia, el FL va acostar-se fins a la Bassa del Mosquits per saber qui havia pintat els peixos de colors amb altres colors dels colors dels peixos. Un cop allà es va deixar caure entre les branques d’un plàtan centenari on un grup de coloms jugaven a endevinar els colors originals dels peixos recent pintats.

Sobre l’aigua de la bassa hi surava una taca irisada, oliosa i lluent, com les que surten dels petroliers accidentats.

- Algú ha vist alguna cosa? –va preguntar el FL als coloms

- Acabem d’arribar, però el que hem vist, de moment, ens agrada molt. Fixa’t quins peixos més bonics tenim ara en aquesta bassa!

- Sí, sí. Molt bonic –va dir el FL saltant a una figuera que deixava caure les seves branques fins l’aigua.

Va avançar per la branca de la figuera amb la intenció d’examinar de prop la taca de pintura que brillava a la superfície de la bassa, i quan era a tocar de l’aigua va trobar una segona pista. Era una gran teranyina teixida entre les fulles a qui algú havia pintat cada fil d’un color diferent.

La pintura encara era humida, i dels fils queien gotetes de pintura vermella, verda i blava que anaven fent més grossa la taca que surava a la bassa.

El FL va buscar l’aranya propietària de la tela, però no la va trobar enlloc. Els coloms no havien vist res, i sabia que preguntar als peixos si recordaven alguna cosa seria perdre el temps, amb prou sabien si anaven o venien quan nedaven perduts per la petita Bassa dels Mosquits.

26 agosto 2009

Dove: la corporación antisistema

Sabemos que conocéis el tema, y que ya empieza a ser viejo, pero no hablar aquí del caso Dove es como para que nos quiten puntos del carné.

Dove, que comparte Casa (Unilever,el tercer grupo de bienes de consumo del mundo después de Procter & Gamble y Nestlé) con marcas tan concienciadas contra el sexismo y el uso de estereotipos basados en el triángulo sexo-éxito-dinero, como Axe,Rexona o Pond's, y otras marcas subidas al sacro triángulo de limpieza-familia-seguridad (Omo, Cif, Domestos...)... Dove hace un buen tiempo que nos deleita con una pirueta publicitaria de toma pan y moja: la Fundación para la Autoestima.
Su viral BEAUTY PREASSURE (
http://www.youtube.com/watch?v=Ei6JvK0W60I) fue jammeado en 2008 por Greenpeace en una acojonante campaña titulada DOVE ONSLAUGHT(ER) (http://www.youtube.com/watch?v=odI7pQFyjso) y que en tan sólo 2 semanas llevó a la corporación a firmar una moratoria en su estrategia de deforestación en el sudeste asiático para obtener el aceite de palma con el que fabrica sus éticos champús.
Es muy interesante el fenómeno de Culture Jamming cruzado que se ha producido con esta campaña.
La potencia del mensaje que lanza el vídeo y la campaña 2.0
http://www.porlabellezareal.com/ al usar un meme contradictorio que enfrenta el “beneficio de producto” Dove con su propia “promesa de marca” fue fulminante. El viral corrió como la pólvora y la empresa obtuvo un 12% de aumento de ventas (aunque este año han cerrado con un 2%).
El uso de memes contradictorios lanzados en redes participativas de comunicación hace tiempo que ha dejado de ser patrimonio exclusivo de las plataformas anti-sistema. El culture jamming es ya un método publicitario más como el marketing de guerrilla o el buzoneo.
Ahora lo interesante es el contraataque, el meta-culture-jamming, por llamarlo así, con el que responden las organizaciones y colectivos de carácter anti-consumista.
El método es el mismo, el del lanzamiento de tartas a la cara, pero el sentido de la tarta ha cambiado. Si hasta ahora las corporaciones nos servían la tarta y nosotros se la devolvíamos a la cara (recordad el maravilloso “Say it with Flowers” de Banksy
http://blogsloth.files.wordpress.com/2009/07/banksy1024_3.jpg), ahora son las corporaciones las que nos lanzan las tartas en plan Banksy y nosotros tenemos que devolverlas en plan Banksy al cuadrado…
O eso o abandonar definitivamente el culture jamming.

11 agosto 2009

"Manolo, teléfono" V.O.S.

1.

SHSHSHSHSHSH - hace viento
2.

BRUM BRUM - pasa un coche
3.

GUAU GUAU - un perro ladra
4.

RING RING - suena el teléfono
5.

¡MANOOOOLO! - Maruja llama a Manolo
6.

¿QUEEEEEÉ? - contesta Manolo
7.

¡TELEEEEFONOOO! - dice Maruja
8.

MEC MEC - pasa una moto

"Matilda no quiere seguir al rebaño. Prefiere explicar cuentos de lobos malos y ovejitas descarriadas. Pero lo que Matilda no se imagina es que pronto se convertirá en la protagonista de su propio cuento, una aventura tan parecida a la vida real que no la podrá explicar hasta que averigüe quién es ella y qué la hace distinta de los demás."

20 marzo 2009

compilació primaveral del Lounge Collective

musicspring09

"a satellite of cool. The music of the Lounge Collective" és una compilació musical extreta de l'última sessió del Lounge Collective, el 15 d'agost de 2008. Mescla Juan Moreno. Cover Pau Todó.

accés directe a la compilació:http://www.megaupload.com/?d=9KRKN4FO

10 marzo 2009

Know your enemy: técnicas de descontextualización y yuxtaposición semiótica de la publicidad

Check out this SlideShare Presentation:
Nou vídeo realitzat per Ariadna Costa de la cançó "Deliri", de 13Poemes

http://www.myspace.com/13poemes

Deliri:

Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?

05 marzo 2009

introducció conferència sobre retòrica de la publicitat

Els mateixos publicistes han trobat l’expressió més adequada per a allò què els semiòlegs han volgut analitzar posteriorment amb més o menys profunditat.
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.