La vida de cada día

Fes clic. Un poema manifest

Us ensenyarem a viure aquí, com nosaltres hem après a sobreviure allà, perquè aprengueu a fer clic amb la lacònica autoritat de la iconografia interactiva. Fes clic aquí. No hi ha projecte, ni fi, ni principis ni objectius: només mitjans a la deriva. En la doble pirueta de la simulació d’un espectacle ja no cal subvertir res. La realitat s’esfondra amb tal espectacularitat, i ens proporciona finalment el dret a l’absoluta inactivitat gràcies a la desaparició del treball, que fa desaparèixer qualsevol objectiu possible. I sense projecte només ens queda la celebració d’una victòria assegurada per la falta de fracàs.
L’única conseqüència previsible en l’anàlisi de riscos és l’ampliació de la nostra presència mediàtica. Ja ens hem apropiat dels mitjans, i també som els compradors de la mercaderia dels anunciants que els fan possibles. No ens poden tancar el negoci perquè el negoci és seu, i el negoci es manté gràcies al nostre joc, el seu entreteniment i el nostre. El nostre proletariat són els seus aturats i hem après a tenir-nos tots entretinguts. El seu entreteniment forma professionals de la indústria dels continguts. Una aturat és un autor. Educat en la venjança i la negació sistemàtica del valor del treball. Els nous treballadors de la indústria de l’entreteniment gestionaran la informació de manera subjectiva, lúdica i aleatòria per fer-la més eficaç i emocionant. Per poder complir així l’única funció que tots, finalment, ens haurem encomanat: entretenir-nos mentre esperem que això s’acabi.
Mentrestant serem al bar de baix. Amb la incorrecció política i la gestió de la calderilla per demanar una altra voll-damm; la tele com a referència intermitent quan s’esgota el torn de paraula, i l’esfondrament de l’oponent que no hauria d’haver demanat la cervesa assassina que el sumeix en la impossibilitat logopèdica i que finalment es retira cap a casa. L’aventura adrenalínica sense moure’s de sota de casa ens permetrà substituir la necessitat de satisfer l’impuls heròic de la dominació entre iguals. Els iguals són els jubilats prematurs addictes a la retransmissió esportiva i tu l’incendiari de barricades que només ha vist a la tele, igual que tots o tots iguals. Ells i tu compliu la vostra missió comunicativa en la lluita diària. La de no tenir res més que el bar de baix. L’espai permès i la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altra si al final, i definitivament, canviés alguna cosa.
És la mateixa inquietud que se sent quan estàs assegut al vàter i veus que s’ha acabat el paper. Tots volem més paper de vàter quan anem cagats. La renúncia és massa gran quan les necessitats són tan elementals i, alhora, són tan a mà com el paper de vàter.
La revolució no començarà amb una vaga pel preu de la gasolina, sinó en l’eliminació dels espais que se’ns permeten per cagar-nos en el preu de la gasolina. No és l’eliminació dels continguts el que ens interessa sinó l’eliminació dels mitjans per arribar-hi. Internet i el bar de baix són l’espai natural de la queixa i el malentès que ens permeten anar cagats i sentir-nos més nets.
Que estàvem matant la vida ja ho sabíem, i hi estàvem d’acord. El que volíem era eliminar qualsevol forma de vida similar a la que teníem. No volíem símils, per això tenim simulacres. És més fàcil sotmetre’s al pragmatisme higiènic del seny. Sotmetre’s al pragmatisme del sopar per poder distreure el projecte i la pregunta. El projecte serà el sopar. La pregunta què fem per sopar.

https://twitter.com/revistajoblanco

Confundir la verdad con un argumento de venta

Prácticamente todas las agencias de publicidad interactiva que conozco usan el argumento del “poder de los usuarios en la era 2.0” para ganar pitchs, cuentas o proyectos relacionados con la estrategia digital de la marca cliente.
En el registro lingüístico castrense que suele utilizarse en publicidad, los directores creativos “amenazan” a sus clientes, las marcas, con un futuro donde los consumidores son capaces de destruir las marcas mediante twits, comentarios en blogs o grupos en Facebook. Según este argumento de venta, existe un diálogo entre marca y consumidor que, de no atenderse y cuidarse como si de un jardín se tratase, la marca puede ser destruida en cuestión de semanas o simplemente quedar obsoleta o fuera del juego de un mercado cada vez más dominado por las herramientas 2.0.
Pero las posibilidades de la web 2.0 no llegan tan lejos, y tanto marcas como agencias se cuidan bien de que esto sea así y nunca lleguemos a este “revolucionario” escenario. Lo más parecido a un “ataque” del consumidor gracias al poder de la red del que se tiene noticia es el del uso de un e-mail contra la multinacional Nike. El caso se puede consultar aquí.
En todo caso, las redes sociales sirven precisamente para todo lo contrario, es decir, para conocer, controlar, medir y estudiar al público objetivo, saber qué productos de la competencia consume, qué políticas de pricing se le pueden aplicar, y, en general explotar al máximo la información socio y psicodemográfica del público objetivo que las redes sociales ponen a su disposición.
Cuando una agencia interactiva diseña una estrategia de marca 2.0, el margen máximo de maniobra que deja al consumidor es el de jugar on-line a subir fotos o enviar twits para ganar un iPhone. En eso consiste, básicamente, “el poder implacable y sin concesiones” (citando las palabras de la agencia La Doma en su ultima campaña en Facebook titulada “La reconciliación del consumidor”) de unos consumidores que lo único que quieren es comprar barato.
Mientras tanto, Telefónica y Vueling, por citar dos multinacionales españolas con grandes aspiraciones 2.0, continúan siendo las empresas con más denuncias de consumidores de toda la Unión Europea.
Es evidente que, con el dinero que puede reportar a una agencia ganar una de esos dos cuentas, se utilicen todo tipo de argumentos de venta para convencer a la marca cliente de su necesidad de una estrategia en Internet.
Pero también es necesario decir que la confusión de un argumento de venta con una predicción de mercado puede conducir a errores aún más desastrosos que los que pueda ocasionar un chaval cabreado con un móvil con conexión 3G.

"Pero... qué coño es esto".

El blog (que es vol fanzine però acaba en portfolio) "Súdor y Potas" és un d'aquells feliços descobriments que desperten les ganes de posar's-hi amb l'enveja sana del "algo así tendría que hacer yo".
Reproduïm un dels que ens han agradat més, el 5 de la sèrie "Naderías".

 

/cliqueu per fer-lo gran

 

Calligraffiti

Era d'esperar que tard o d'hora algú fes una associació de idees tan senzilla i brillant com la de la cal·ligrafia i el graffitti. L'autor és Niel Shoe Meulman, un artista visual holandès amb un carrerón a l'esquena. Aquest és l'About de la seva pàgina traduït per Google:

"Calligraffiti es una combinación de caligrafía y graffiti. La caligrafía trata acerca del arte de la escritura y puede tener muchas formas. Ya sean antiguos caracteres japoneses a pincel , escrituras árabes pictóricas, libros iluminados medievales o nesaro pluma de escribir ... todo caligrafía.
El graffiti es el arte de conseguir su (pseudo) el nombre en un entorno urbano. Perfeccionó en Nueva York y ahora en un fenómeno mundial.
El arte relativamente nuevo de Graffiti y sus normas un tanto rígidas nos llevan a mirar más atrás en la historia de la escritura. Esto es exactamente lo que Niels zapatos Meulman ha estado haciendo desde su adolescencia, y al principio de este siglo empezó a combinar los dos. De esto resulta la Calligraffiti: la escritura tradicional, con una actitud metropolitana."