Habiéndome robado el albedrío
un amor tan infausto como mío,
ya recobrada la quietud y el seso,
volvía de París en tren expreso.
Y cuando estaba ajeno de cuidado,
como un pobre viajero fatigado,
para pasar bien cómoda la noche,
muellemente acostado,
al arrancar el tren, subió a mi coche,
seguida de una anciana,
una joven hermosa,
alta, rubia, delgada y muy graciosa,
digna de ser morena y sevillana
(...)
III
Cuando miraba atento
aquel tren que corría como el viento,
con sonrisa impregnada de amargura
me preguntó la joven con dulzura:
-¿Sois español?-. Y a su armonioso acento,
tan armonioso y puro que aun ahora
el recordarlo sólo me embelesa,
-Soy español- le dije -. ¿Y vos, señora?
-Yo -dijo- soy francesa.
-Podéis -le repliqué con arrogancia-
la hermosura alabar de vuestro suelo;
pues creo, como hay Dios, que es vuestra Francia
un país tan hermoso como el cielo.
-Verdad que es el país de mis amores
el país del ingenio y de la guerra;
pero, en cambio -me dijo-, es vuestra tierra
la patria del honor y de las flores.
No os podéis figurar cuánto me extraña
que, al ver sus resplandores,
el sol de vuestra España
no tenga, como el de Asia, adoradores.
Y después de halagarnos, obsequiosos,
del patrio amor el puro sentimiento,
entrambos nos quedamos silenciosos,
como heridos de un mismo pensamiento.
28 noviembre 2008
24 noviembre 2008
13 noviembre 2008
Una diagnosi sentimental
Sempre que em dius algo m'agrada, encara que no sigui veritat.
De fet, sempre he volgut pensar que sóc capaç de no creure'm totes les veritats que em dius, habilitat que combino amb la tendència neuròtica a dubtar de tot.
Es podria dir que això em col•loca en la difícil doble posició de no donar res per cert i alhora no deixar de preguntar-m'ho tot.
Em consolo pensant que tard o d'hora acabaré trobant alguna cosa que s'adapti als meus paràmetres de cert-fals, alguna cosa que pensi que és indubtablement certa i alguna que és indubtablement falsa. Però fins i tot això dubto. L'experiència sol considerar-se un bon sistema per comprovar certeses i falsedats, però aquesta està supeditada a elements externs i percepcions condicionades pel contexte espai-temporal.
Definitivament, ara mateix sóc incapaç de dir-te si la cagues o no quan em dius "no t'estimo com tu vols que t'estimi", dient-me en anglès la mateixa cosa, quan vols agraïr-me un favor. Dono per certesa aproximada el significat "t'estimo com amiga" quan utilitzes l'anglès, suposant que la contundència de la seva forma catalana podria dónar lloc a equívocs. Però de la mateixa manera, l'equívoc que transmet un SMS on l'únic text que hi apareix és l'afirmació "I love you", amb les premises informacionals que comparteixen l'emissor i el receptor, transment igualment, i de forma voluntària, l'equívoc que en principi es vol evitar.
Tot plegat és, si bé, un supòsit raonable.
El recurs de l'equívoc en el joc de la seducció és prou antic i conegut, i habitualment és mutu i bi-direccional. En el nostre cas, en canvi, l'equívoc s'estableix preferentment en sentit A-B, on A ets tu i B sóc jo. Les accions i informacions que generen equívoc les sols construir sobre la forma general del "reclam d'atenció". Habitualment, el que genera el reclam d'atenció és un sentiment conflictiu de soledat o carència afectiva que es vol resoldre demanant companyia o, en el nostre cas, resposta, o, com a tu t'agrada sentir: un cuento.
La formulació d'equívocs intencionats per resoldre carències afectives és, també, un recurs antic i prou conegut. Ara bé, el qüestionament de la conveniència de formular equívocs com a forma de reclam d'atenció, que és el que es dedueix del teu últim email, ens presenta una nova forma de reclam d'atenció certament interessant.
La combinació d'equívocs i de qüestionament sobre la seva conveniència com a expressió d'un reclam d'atenció evidencia, per una banda, l'impuls irreflexiu de proposar un joc que, posteriorment, et genera una inseguretat que podria identificar-se (a risc d'equivocar-nos) amb la mala consciència. És a dir, t'entregues a un joc que et sedueix per la seva càrrega hedonista i vanitosa, però alhora et fan por les conseqüències que se'n poden derivar.
Això, en un grau molt més subtil, enmascarat, progressiu (femení?) recorda -raonablement- a les crisis d'acció-reflexió-inseguretat que, en el meu cas i en el seu moment vam convenir en anomenar "psico-drama", donada la virulència i immediatesa en què van manifestar-se.
Si donéssim per certs els supòsits anteriors, i si fins i tot acceptéssim com a Sistema la lògica seqüencial dels fets descrits, podríem arribar a la conclusió que tant tu com jo sofrim estats passatgers d'inseguretat emocional que no sabem resoldre de forma assertiva. Tu per la manipulació agressiva-passiva del degoteig intermitent de senyals (reclams en qualsevol de les seves formes) cap a mi, i jo per l'actitud de confrontació agressiva que manifesto en forma de crisi neuròtica després de deixar-me portar sense criteri pels teus senyals.
Donada la persistència i contumàcia a prova de bombes de la nostra relació on tu tires la canya perquè saps que picaré i jo pico l'am perquè sé que a tu t'agrada i me la tornaràs a tirar, proposo que éns llençem a l'acció irreflexiva més festiva i auto-complaent possible sense parar-nos a pensar en la seva conveniència i menys encara en les seves conseqüències.
Aquesta és, penso, l'única manera de, per una banda, satisfer les nostres demandes respectives (vanitat i afecte) i, alhora, evitar els judicis morals posteriors que, com a éssers socials, no podem deixar de formular-nos. La negació del conflicte evita la seva resolució i en propicia l'enquistament.
Per últim, vull refermar-me en la premissa que encapçala l'article sobre el dubte del dubte mateix, i preguntar-me si tot plegat és veritat o una forma de satisfer el nostre gust pels cuentus, el teu de sentir-los i el meu d'explicar-los.
Si és veritat espero respondre la teva pregunta, i si només és un cuento espero que t'hagi agradat.
un petó molt fort,
--
Pau Todó
De fet, sempre he volgut pensar que sóc capaç de no creure'm totes les veritats que em dius, habilitat que combino amb la tendència neuròtica a dubtar de tot.
Es podria dir que això em col•loca en la difícil doble posició de no donar res per cert i alhora no deixar de preguntar-m'ho tot.
Em consolo pensant que tard o d'hora acabaré trobant alguna cosa que s'adapti als meus paràmetres de cert-fals, alguna cosa que pensi que és indubtablement certa i alguna que és indubtablement falsa. Però fins i tot això dubto. L'experiència sol considerar-se un bon sistema per comprovar certeses i falsedats, però aquesta està supeditada a elements externs i percepcions condicionades pel contexte espai-temporal.
Definitivament, ara mateix sóc incapaç de dir-te si la cagues o no quan em dius "no t'estimo com tu vols que t'estimi", dient-me en anglès la mateixa cosa, quan vols agraïr-me un favor. Dono per certesa aproximada el significat "t'estimo com amiga" quan utilitzes l'anglès, suposant que la contundència de la seva forma catalana podria dónar lloc a equívocs. Però de la mateixa manera, l'equívoc que transmet un SMS on l'únic text que hi apareix és l'afirmació "I love you", amb les premises informacionals que comparteixen l'emissor i el receptor, transment igualment, i de forma voluntària, l'equívoc que en principi es vol evitar.
Tot plegat és, si bé, un supòsit raonable.
El recurs de l'equívoc en el joc de la seducció és prou antic i conegut, i habitualment és mutu i bi-direccional. En el nostre cas, en canvi, l'equívoc s'estableix preferentment en sentit A-B, on A ets tu i B sóc jo. Les accions i informacions que generen equívoc les sols construir sobre la forma general del "reclam d'atenció". Habitualment, el que genera el reclam d'atenció és un sentiment conflictiu de soledat o carència afectiva que es vol resoldre demanant companyia o, en el nostre cas, resposta, o, com a tu t'agrada sentir: un cuento.
La formulació d'equívocs intencionats per resoldre carències afectives és, també, un recurs antic i prou conegut. Ara bé, el qüestionament de la conveniència de formular equívocs com a forma de reclam d'atenció, que és el que es dedueix del teu últim email, ens presenta una nova forma de reclam d'atenció certament interessant.
La combinació d'equívocs i de qüestionament sobre la seva conveniència com a expressió d'un reclam d'atenció evidencia, per una banda, l'impuls irreflexiu de proposar un joc que, posteriorment, et genera una inseguretat que podria identificar-se (a risc d'equivocar-nos) amb la mala consciència. És a dir, t'entregues a un joc que et sedueix per la seva càrrega hedonista i vanitosa, però alhora et fan por les conseqüències que se'n poden derivar.
Això, en un grau molt més subtil, enmascarat, progressiu (femení?) recorda -raonablement- a les crisis d'acció-reflexió-inseguretat que, en el meu cas i en el seu moment vam convenir en anomenar "psico-drama", donada la virulència i immediatesa en què van manifestar-se.
Si donéssim per certs els supòsits anteriors, i si fins i tot acceptéssim com a Sistema la lògica seqüencial dels fets descrits, podríem arribar a la conclusió que tant tu com jo sofrim estats passatgers d'inseguretat emocional que no sabem resoldre de forma assertiva. Tu per la manipulació agressiva-passiva del degoteig intermitent de senyals (reclams en qualsevol de les seves formes) cap a mi, i jo per l'actitud de confrontació agressiva que manifesto en forma de crisi neuròtica després de deixar-me portar sense criteri pels teus senyals.
Donada la persistència i contumàcia a prova de bombes de la nostra relació on tu tires la canya perquè saps que picaré i jo pico l'am perquè sé que a tu t'agrada i me la tornaràs a tirar, proposo que éns llençem a l'acció irreflexiva més festiva i auto-complaent possible sense parar-nos a pensar en la seva conveniència i menys encara en les seves conseqüències.
Aquesta és, penso, l'única manera de, per una banda, satisfer les nostres demandes respectives (vanitat i afecte) i, alhora, evitar els judicis morals posteriors que, com a éssers socials, no podem deixar de formular-nos. La negació del conflicte evita la seva resolució i en propicia l'enquistament.
Per últim, vull refermar-me en la premissa que encapçala l'article sobre el dubte del dubte mateix, i preguntar-me si tot plegat és veritat o una forma de satisfer el nostre gust pels cuentus, el teu de sentir-los i el meu d'explicar-los.
Si és veritat espero respondre la teva pregunta, i si només és un cuento espero que t'hagi agradat.
un petó molt fort,
--
Pau Todó
12 noviembre 2008
07 noviembre 2008
EL·LECCIONS
06 noviembre 2008
Baby, I've been here before.
I know this room, I've walked this floor.
I used to live alone before I knew you.
Yeah I've seen your flag on the marble arch,
But listen, love is not some kind of victory march,
No it's a cold and it's a very broken Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, (Hallelujah...)
There was a time you let me know
What's really going on below,
Ah but now you never show it to me, do you?
Yeah but I remember, yeah when I moved in you,
And the holy dove, she was moving too,
Yes every single breath that we drew was Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Maybe there's a God above,
As for me, all I've ever seemed to learn from love
Is how to shoot at someone who outdrew you.
Yeah but it's not a complaint that you hear tonight,
It's not the laughter of someone who claims to have seen the light
No it's a cold and it's a very lonely Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
I did my best, it wasn't much.
I couldn't feel, so I learned to touch.
I've told the truth, I didn't come all this way to fool you.
Yeah even tough it all went wrong
I'll stand right here before the Lord of Song
With nothing on my lips but Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)