27 marzo 2009
23 marzo 2009
20 marzo 2009
compilació primaveral del Lounge Collective
"a satellite of cool. The music of the Lounge Collective" és una compilació musical extreta de l'última sessió del Lounge Collective, el 15 d'agost de 2008. Mescla Juan Moreno. Cover Pau Todó.
accés directe a la compilació:http://www.megaupload.com/?d=9KRKN4FO
10 marzo 2009
Know your enemy: técnicas de descontextualización y yuxtaposición semiótica de la publicidad
Check out this SlideShare Presentation:
Nou vídeo realitzat per Ariadna Costa de la cançó "Deliri", de 13Poemes
http://www.myspace.com/13poemes
Deliri:
Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?
http://www.myspace.com/13poemes
Deliri:
Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?
05 marzo 2009
introducció conferència sobre retòrica de la publicitat
Els mateixos publicistes han trobat l’expressió més adequada per a allò què els semiòlegs han volgut analitzar posteriorment amb més o menys profunditat.
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)