Lotería

Me acaba de llegar esto al correo. Faltas gramaticales y de sintaxis a parte, y sin entrar en "notas sobre lo Camp", me gustaría saber qué me están vendiendo exactamente.

Si los estudios que leo en diagonal están en lo cierto, debo haber invertido unos 0'5 segundos en mirar y comprender el significado de la promo. 

Y lo que "me ha llegado" es:

Huye de Europa ahora que todavía estás a tiempo. 
El barco se hunde y hemos organizado una lotería para subir al bote salvavidas.
Clica aquí para jugar.
O muérete.


El original es éste:

Pablo, You can live, work and study in the USA

Dear Pablo,

Please find information about applying for a Green Card in the USA below from our Client "USAGC".

Best Regards,

XXXX

Fes clic. Un poema manifest

Us ensenyarem a viure aquí, com nosaltres hem après a sobreviure allà, perquè aprengueu a fer clic amb la lacònica autoritat de la iconografia interactiva. Fes clic aquí. No hi ha projecte, ni fi, ni principis ni objectius: només mitjans a la deriva. En la doble pirueta de la simulació d’un espectacle ja no cal subvertir res. La realitat s’esfondra amb tal espectacularitat, i ens proporciona finalment el dret a l’absoluta inactivitat gràcies a la desaparició del treball, que fa desaparèixer qualsevol objectiu possible. I sense projecte només ens queda la celebració d’una victòria assegurada per la falta de fracàs.
L’única conseqüència previsible en l’anàlisi de riscos és l’ampliació de la nostra presència mediàtica. Ja ens hem apropiat dels mitjans, i també som els compradors de la mercaderia dels anunciants que els fan possibles. No ens poden tancar el negoci perquè el negoci és seu, i el negoci es manté gràcies al nostre joc, el seu entreteniment i el nostre. El nostre proletariat són els seus aturats i hem après a tenir-nos tots entretinguts. El seu entreteniment forma professionals de la indústria dels continguts. Una aturat és un autor. Educat en la venjança i la negació sistemàtica del valor del treball. Els nous treballadors de la indústria de l’entreteniment gestionaran la informació de manera subjectiva, lúdica i aleatòria per fer-la més eficaç i emocionant. Per poder complir així l’única funció que tots, finalment, ens haurem encomanat: entretenir-nos mentre esperem que això s’acabi.
Mentrestant serem al bar de baix. Amb la incorrecció política i la gestió de la calderilla per demanar una altra voll-damm; la tele com a referència intermitent quan s’esgota el torn de paraula, i l’esfondrament de l’oponent que no hauria d’haver demanat la cervesa assassina que el sumeix en la impossibilitat logopèdica i que finalment es retira cap a casa. L’aventura adrenalínica sense moure’s de sota de casa ens permetrà substituir la necessitat de satisfer l’impuls heròic de la dominació entre iguals. Els iguals són els jubilats prematurs addictes a la retransmissió esportiva i tu l’incendiari de barricades que només ha vist a la tele, igual que tots o tots iguals. Ells i tu compliu la vostra missió comunicativa en la lluita diària. La de no tenir res més que el bar de baix. L’espai permès i la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altra si al final, i definitivament, canviés alguna cosa.
És la mateixa inquietud que se sent quan estàs assegut al vàter i veus que s’ha acabat el paper. Tots volem més paper de vàter quan anem cagats. La renúncia és massa gran quan les necessitats són tan elementals i, alhora, són tan a mà com el paper de vàter.
La revolució no començarà amb una vaga pel preu de la gasolina, sinó en l’eliminació dels espais que se’ns permeten per cagar-nos en el preu de la gasolina. No és l’eliminació dels continguts el que ens interessa sinó l’eliminació dels mitjans per arribar-hi. Internet i el bar de baix són l’espai natural de la queixa i el malentès que ens permeten anar cagats i sentir-nos més nets.
Que estàvem matant la vida ja ho sabíem, i hi estàvem d’acord. El que volíem era eliminar qualsevol forma de vida similar a la que teníem. No volíem símils, per això tenim simulacres. És més fàcil sotmetre’s al pragmatisme higiènic del seny. Sotmetre’s al pragmatisme del sopar per poder distreure el projecte i la pregunta. El projecte serà el sopar. La pregunta què fem per sopar.

Dreampolitik

Dreampolitik:

¿Qué tienen en común Paris Hilton, Grand Theft Auto, Las Vegas y un anuncio de McDonald's, con la política de izquierdas? No mucho, y eso puede ser un problema. Si la izquierda quiere ser una opción política válida para el siglo XXI debemos empezar a soñar. Soñar juega en favor de una política progresista que integre la fantasía y el espectáculo, las imágenes y los símbolos, la emoción y el deseo. En definitiva, una nueva estética política, una especie de "dreampolitik" creada no sólo para las próximas agendas políticas de izquierda sino también para ayudarnos a imaginar otras nuevas.

Stephen Duncombe:

Fundador del grupo Reclaim the Streets, sociólogo de la Universidad de Nueva York, autor de "Notes from Underground: Zines and the Politics of Alternative Culture, y editor de "Cultural Resistance Reader" y activista político-cultural que llevó a los Sex Psitols a la acción directa.

¿Pero cómo triunfar?

Stephen Duncombe y Steve Lambert están comprometidos con la causa del arte y la cultura como vehículos para transformar el mundo. Pero también quieren triunfar. ¿Cómo se pueden plantear el éxito si su objetivo es una utopía? Su blog es un work in progress para explorar esta y otras ideas similares