27 marzo 2009
23 marzo 2009
20 marzo 2009
compilació primaveral del Lounge Collective
"a satellite of cool. The music of the Lounge Collective" és una compilació musical extreta de l'última sessió del Lounge Collective, el 15 d'agost de 2008. Mescla Juan Moreno. Cover Pau Todó.
accés directe a la compilació:http://www.megaupload.com/?d=9KRKN4FO
10 marzo 2009
Know your enemy: técnicas de descontextualización y yuxtaposición semiótica de la publicidad
Check out this SlideShare Presentation:
Nou vídeo realitzat per Ariadna Costa de la cançó "Deliri", de 13Poemes
http://www.myspace.com/13poemes
Deliri:
Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?
http://www.myspace.com/13poemes
Deliri:
Quan vols construir el món
i t'arranques del son ja sense esperança...
Què fràgil la realitat quan es construeix!
El dia pot ser malson un altre cop
quan s'edifica perquè no faci mal.
En el deliri espès i humit del sofriment previst,
no és més delirant preparar l'entorn
aprofitant la llum?
05 marzo 2009
introducció conferència sobre retòrica de la publicitat
Els mateixos publicistes han trobat l’expressió més adequada per a allò què els semiòlegs han volgut analitzar posteriorment amb més o menys profunditat.
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.
El que dins de la professió publicitària s’anomena crear IMATGE de marca sembla que té exactament la mateixa finalitat que té l’ofici de poeta: la de crear imatges poètiques. I consti que ho dic amb la benedicció dels lingüistes més seriosos.
Els primers analitzen les persones, el seu entorn i el seu comportament per a crear una imatge corporativa, un signe icònic i/o lingüístic que condensi tota la potència d’una narració, d’un mite o d’un ideal.
Els segons fan el mateix. La diferència entre els primers i els segons és que els publicistes guanyen molts diners i els poetes no. El valor estètic de la feina dels uns i dels altres és una curiosa discussió que cada cop més gent s’atreveix a plantejar, però que ara no ve al cas.
Però el valor estètic del logotip de Movistar en relació amb els diners que aquest logotip està movent, en comparació amb el valor estètic d’un poema de Machado en relació als diners que aquest poema està movent sí que ve al cas.
Els dos casos són, en un nivell formal, un conjunt de signes, una suma de metàfores, metonímies, etc. que expressen un sentit superior intangible. Però tenen finalitats diferents.
La finalitat del signe corporatiu és identificar un servei o un producte i expressar la seva promesa de bona qualitat o bon servei per a qui ho necessiti, dit molt bàsicament.
El signe poètic, en canvi, només s’identifica a si mateix, un poema no ofereix res, més enllà de la lectura del poema.
Aquesta similitud formal entre una imatge corporativa i una imatge artística porta a l’eterna discussió sobre la frontera entre el disseny gràfic i la il•lustració o entre el copywriting i la poesia.
Per això els bons dissenyadors i redactors publicitaris acaben fent el salt a l’art, començant per la publicitat i acabant a l’art si els va bé i començant per l’art i acabant a la publicitat si no els va tan bé.
Però en l’àmbit de la utilitat, del servei que representen la marca i el poema no hi ha discussió possible: el que representa la poma d’Apple i el que representa la Monalisa tothom ho té molt clar.
El que ara ens hauríem de preguntar és per què és més cara la poma que el quadre.
Saber contestar aquesta pregunta, o no, més aviat, saber-se inventar una resposta creïble a aquesta pregunta és saber fer publicitat.
08 enero 2009
poema-test 03 Gener 2009
Descarregar el pes i sortir
- per conèixe'ns vestits
- en l'horari establert d'un hotel
- més dicret en una ciutat improbable
poema-test 02 Gener 2009
Descarregar cada paraula emergent
i conèixe'ns vestits, en un horari establert
a l'hotel improbable
d'una ciutat massa discreta
i conèixe'ns vestits, en un horari establert
a l'hotel improbable
d'una ciutat massa discreta
19 diciembre 2008
lectura a la llibreria Loring el 18 de desembre
Fes clic. Un poema manifest
Us ensenyarem a viure aquí, com nosaltres hem après a sobreviure allà, perquè aprengueu a fer clic amb la lacònica autoritat de la iconografia interactiva. Fes clic aquí. No hi ha projecte, ni fi, ni principis ni objectius: només mitjans a la deriva. En la doble pirueta de la simulació d’un espectacle ja no cal subvertir res. La realitat s’esfondra amb tal espectacularitat, i ens proporciona finalment el dret a l’absoluta inactivitat gràcies a la desaparició del treball, que fa desaparèixer qualsevol objectiu possible. I sense projecte només ens queda la celebració d’una victòria assegurada per la falta de fracàs.
L’única conseqüència previsible en l’anàlisi de riscos és l’ampliació de la nostra presència mediàtica. Ja ens hem apropiat dels mitjans, i també som els compradors de la mercaderia dels anunciants que els fan possibles. No ens poden tancar el negoci perquè el negoci és seu, i el negoci es manté gràcies al nostre joc, el seu entreteniment i el nostre. El nostre proletariat són els seus aturats i hem après a tenir-nos tots entretinguts. El seu entreteniment forma professionals de la indústria dels continguts. Una aturat és un autor. Educat en la venjança i la negació sistemàtica del valor del treball. Els nous treballadors de la indústria de l’entreteniment gestionaran la informació de manera subjectiva, lúdica i aleatòria per fer-la més eficaç i emocionant. Per poder complir així l’única funció que tots, finalment, ens haurem encomanat: entretenir-nos mentre esperem que això s’acabi.
Mentrestant serem al bar de baix. Amb la incorrecció política i la gestió de la calderilla per demanar una altra voll-damm; la tele com a referència intermitent quan s’esgota el torn de paraula, i l’esfondrament de l’oponent que no hauria d’haver demanat la cervesa assassina que el sumeix en la impossibilitat logopèdica i que finalment es retira cap a casa. L’aventura adrenalínica sense moure’s de sota de casa ens permetrà substituir la necessitat de satisfer l’impuls heròic de la dominació entre iguals. Els iguals són els jubilats prematurs addictes a la retransmissió esportiva i tu l’incendiari de barricades que només ha vist a la tele, igual que tots o tots iguals. Ells i tu compliu la vostra missió comunicativa en la lluita diària. La de no tenir res més que el bar de baix. L’espai permès i la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altra si al final, i definitivament, canviés alguna cosa.
És la mateixa inquietud que se sent quan estàs assegut al vàter i veus que s’ha acabat el paper. Tots volem més paper de vàter quan anem cagats. La renúncia és massa gran quan les necessitats són tan elementals i, alhora, són tan a mà com el paper de vàter.
La revolució no començarà amb una vaga pel preu de la gasolina, sinó en l’eliminació dels espais que se’ns permeten per cagar-nos en el preu de la gasolina. No és l’eliminació dels continguts el que ens interessa sinó l’eliminació dels mitjans per arribar-hi. Internet i el bar de baix són l’espai natural de la queixa i el malentès que ens permeten anar cagats i sentir-nos més nets.
Que estàvem matant la vida ja ho sabíem, i hi estàvem d’acord. El que volíem era eliminar qualsevol forma de vida similar a la que teníem. No volíem símils, per això tenim simulacres. És més fàcil sotmetre’s al pragmatisme higiènic del seny. Sotmetre’s al pragmatisme del sopar per poder distreure el projecte i la pregunta. El projecte serà el sopar. La pregunta què fem per sopar.
Us ensenyarem a viure aquí, com nosaltres hem après a sobreviure allà, perquè aprengueu a fer clic amb la lacònica autoritat de la iconografia interactiva. Fes clic aquí. No hi ha projecte, ni fi, ni principis ni objectius: només mitjans a la deriva. En la doble pirueta de la simulació d’un espectacle ja no cal subvertir res. La realitat s’esfondra amb tal espectacularitat, i ens proporciona finalment el dret a l’absoluta inactivitat gràcies a la desaparició del treball, que fa desaparèixer qualsevol objectiu possible. I sense projecte només ens queda la celebració d’una victòria assegurada per la falta de fracàs.
L’única conseqüència previsible en l’anàlisi de riscos és l’ampliació de la nostra presència mediàtica. Ja ens hem apropiat dels mitjans, i també som els compradors de la mercaderia dels anunciants que els fan possibles. No ens poden tancar el negoci perquè el negoci és seu, i el negoci es manté gràcies al nostre joc, el seu entreteniment i el nostre. El nostre proletariat són els seus aturats i hem après a tenir-nos tots entretinguts. El seu entreteniment forma professionals de la indústria dels continguts. Una aturat és un autor. Educat en la venjança i la negació sistemàtica del valor del treball. Els nous treballadors de la indústria de l’entreteniment gestionaran la informació de manera subjectiva, lúdica i aleatòria per fer-la més eficaç i emocionant. Per poder complir així l’única funció que tots, finalment, ens haurem encomanat: entretenir-nos mentre esperem que això s’acabi.
Mentrestant serem al bar de baix. Amb la incorrecció política i la gestió de la calderilla per demanar una altra voll-damm; la tele com a referència intermitent quan s’esgota el torn de paraula, i l’esfondrament de l’oponent que no hauria d’haver demanat la cervesa assassina que el sumeix en la impossibilitat logopèdica i que finalment es retira cap a casa. L’aventura adrenalínica sense moure’s de sota de casa ens permetrà substituir la necessitat de satisfer l’impuls heròic de la dominació entre iguals. Els iguals són els jubilats prematurs addictes a la retransmissió esportiva i tu l’incendiari de barricades que només ha vist a la tele, igual que tots o tots iguals. Ells i tu compliu la vostra missió comunicativa en la lluita diària. La de no tenir res més que el bar de baix. L’espai permès i la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altra si al final, i definitivament, canviés alguna cosa.
És la mateixa inquietud que se sent quan estàs assegut al vàter i veus que s’ha acabat el paper. Tots volem més paper de vàter quan anem cagats. La renúncia és massa gran quan les necessitats són tan elementals i, alhora, són tan a mà com el paper de vàter.
La revolució no començarà amb una vaga pel preu de la gasolina, sinó en l’eliminació dels espais que se’ns permeten per cagar-nos en el preu de la gasolina. No és l’eliminació dels continguts el que ens interessa sinó l’eliminació dels mitjans per arribar-hi. Internet i el bar de baix són l’espai natural de la queixa i el malentès que ens permeten anar cagats i sentir-nos més nets.
Que estàvem matant la vida ja ho sabíem, i hi estàvem d’acord. El que volíem era eliminar qualsevol forma de vida similar a la que teníem. No volíem símils, per això tenim simulacres. És més fàcil sotmetre’s al pragmatisme higiènic del seny. Sotmetre’s al pragmatisme del sopar per poder distreure el projecte i la pregunta. El projecte serà el sopar. La pregunta què fem per sopar.
28 noviembre 2008
El tren expreso. Ramón Campoamor. (Fragment)
Habiéndome robado el albedrío
un amor tan infausto como mío,
ya recobrada la quietud y el seso,
volvía de París en tren expreso.
Y cuando estaba ajeno de cuidado,
como un pobre viajero fatigado,
para pasar bien cómoda la noche,
muellemente acostado,
al arrancar el tren, subió a mi coche,
seguida de una anciana,
una joven hermosa,
alta, rubia, delgada y muy graciosa,
digna de ser morena y sevillana
(...)
III
Cuando miraba atento
aquel tren que corría como el viento,
con sonrisa impregnada de amargura
me preguntó la joven con dulzura:
-¿Sois español?-. Y a su armonioso acento,
tan armonioso y puro que aun ahora
el recordarlo sólo me embelesa,
-Soy español- le dije -. ¿Y vos, señora?
-Yo -dijo- soy francesa.
-Podéis -le repliqué con arrogancia-
la hermosura alabar de vuestro suelo;
pues creo, como hay Dios, que es vuestra Francia
un país tan hermoso como el cielo.
-Verdad que es el país de mis amores
el país del ingenio y de la guerra;
pero, en cambio -me dijo-, es vuestra tierra
la patria del honor y de las flores.
No os podéis figurar cuánto me extraña
que, al ver sus resplandores,
el sol de vuestra España
no tenga, como el de Asia, adoradores.
Y después de halagarnos, obsequiosos,
del patrio amor el puro sentimiento,
entrambos nos quedamos silenciosos,
como heridos de un mismo pensamiento.
un amor tan infausto como mío,
ya recobrada la quietud y el seso,
volvía de París en tren expreso.
Y cuando estaba ajeno de cuidado,
como un pobre viajero fatigado,
para pasar bien cómoda la noche,
muellemente acostado,
al arrancar el tren, subió a mi coche,
seguida de una anciana,
una joven hermosa,
alta, rubia, delgada y muy graciosa,
digna de ser morena y sevillana
(...)
III
Cuando miraba atento
aquel tren que corría como el viento,
con sonrisa impregnada de amargura
me preguntó la joven con dulzura:
-¿Sois español?-. Y a su armonioso acento,
tan armonioso y puro que aun ahora
el recordarlo sólo me embelesa,
-Soy español- le dije -. ¿Y vos, señora?
-Yo -dijo- soy francesa.
-Podéis -le repliqué con arrogancia-
la hermosura alabar de vuestro suelo;
pues creo, como hay Dios, que es vuestra Francia
un país tan hermoso como el cielo.
-Verdad que es el país de mis amores
el país del ingenio y de la guerra;
pero, en cambio -me dijo-, es vuestra tierra
la patria del honor y de las flores.
No os podéis figurar cuánto me extraña
que, al ver sus resplandores,
el sol de vuestra España
no tenga, como el de Asia, adoradores.
Y después de halagarnos, obsequiosos,
del patrio amor el puro sentimiento,
entrambos nos quedamos silenciosos,
como heridos de un mismo pensamiento.
24 noviembre 2008
13 noviembre 2008
Una diagnosi sentimental
Sempre que em dius algo m'agrada, encara que no sigui veritat.
De fet, sempre he volgut pensar que sóc capaç de no creure'm totes les veritats que em dius, habilitat que combino amb la tendència neuròtica a dubtar de tot.
Es podria dir que això em col•loca en la difícil doble posició de no donar res per cert i alhora no deixar de preguntar-m'ho tot.
Em consolo pensant que tard o d'hora acabaré trobant alguna cosa que s'adapti als meus paràmetres de cert-fals, alguna cosa que pensi que és indubtablement certa i alguna que és indubtablement falsa. Però fins i tot això dubto. L'experiència sol considerar-se un bon sistema per comprovar certeses i falsedats, però aquesta està supeditada a elements externs i percepcions condicionades pel contexte espai-temporal.
Definitivament, ara mateix sóc incapaç de dir-te si la cagues o no quan em dius "no t'estimo com tu vols que t'estimi", dient-me en anglès la mateixa cosa, quan vols agraïr-me un favor. Dono per certesa aproximada el significat "t'estimo com amiga" quan utilitzes l'anglès, suposant que la contundència de la seva forma catalana podria dónar lloc a equívocs. Però de la mateixa manera, l'equívoc que transmet un SMS on l'únic text que hi apareix és l'afirmació "I love you", amb les premises informacionals que comparteixen l'emissor i el receptor, transment igualment, i de forma voluntària, l'equívoc que en principi es vol evitar.
Tot plegat és, si bé, un supòsit raonable.
El recurs de l'equívoc en el joc de la seducció és prou antic i conegut, i habitualment és mutu i bi-direccional. En el nostre cas, en canvi, l'equívoc s'estableix preferentment en sentit A-B, on A ets tu i B sóc jo. Les accions i informacions que generen equívoc les sols construir sobre la forma general del "reclam d'atenció". Habitualment, el que genera el reclam d'atenció és un sentiment conflictiu de soledat o carència afectiva que es vol resoldre demanant companyia o, en el nostre cas, resposta, o, com a tu t'agrada sentir: un cuento.
La formulació d'equívocs intencionats per resoldre carències afectives és, també, un recurs antic i prou conegut. Ara bé, el qüestionament de la conveniència de formular equívocs com a forma de reclam d'atenció, que és el que es dedueix del teu últim email, ens presenta una nova forma de reclam d'atenció certament interessant.
La combinació d'equívocs i de qüestionament sobre la seva conveniència com a expressió d'un reclam d'atenció evidencia, per una banda, l'impuls irreflexiu de proposar un joc que, posteriorment, et genera una inseguretat que podria identificar-se (a risc d'equivocar-nos) amb la mala consciència. És a dir, t'entregues a un joc que et sedueix per la seva càrrega hedonista i vanitosa, però alhora et fan por les conseqüències que se'n poden derivar.
Això, en un grau molt més subtil, enmascarat, progressiu (femení?) recorda -raonablement- a les crisis d'acció-reflexió-inseguretat que, en el meu cas i en el seu moment vam convenir en anomenar "psico-drama", donada la virulència i immediatesa en què van manifestar-se.
Si donéssim per certs els supòsits anteriors, i si fins i tot acceptéssim com a Sistema la lògica seqüencial dels fets descrits, podríem arribar a la conclusió que tant tu com jo sofrim estats passatgers d'inseguretat emocional que no sabem resoldre de forma assertiva. Tu per la manipulació agressiva-passiva del degoteig intermitent de senyals (reclams en qualsevol de les seves formes) cap a mi, i jo per l'actitud de confrontació agressiva que manifesto en forma de crisi neuròtica després de deixar-me portar sense criteri pels teus senyals.
Donada la persistència i contumàcia a prova de bombes de la nostra relació on tu tires la canya perquè saps que picaré i jo pico l'am perquè sé que a tu t'agrada i me la tornaràs a tirar, proposo que éns llençem a l'acció irreflexiva més festiva i auto-complaent possible sense parar-nos a pensar en la seva conveniència i menys encara en les seves conseqüències.
Aquesta és, penso, l'única manera de, per una banda, satisfer les nostres demandes respectives (vanitat i afecte) i, alhora, evitar els judicis morals posteriors que, com a éssers socials, no podem deixar de formular-nos. La negació del conflicte evita la seva resolució i en propicia l'enquistament.
Per últim, vull refermar-me en la premissa que encapçala l'article sobre el dubte del dubte mateix, i preguntar-me si tot plegat és veritat o una forma de satisfer el nostre gust pels cuentus, el teu de sentir-los i el meu d'explicar-los.
Si és veritat espero respondre la teva pregunta, i si només és un cuento espero que t'hagi agradat.
un petó molt fort,
--
Pau Todó
De fet, sempre he volgut pensar que sóc capaç de no creure'm totes les veritats que em dius, habilitat que combino amb la tendència neuròtica a dubtar de tot.
Es podria dir que això em col•loca en la difícil doble posició de no donar res per cert i alhora no deixar de preguntar-m'ho tot.
Em consolo pensant que tard o d'hora acabaré trobant alguna cosa que s'adapti als meus paràmetres de cert-fals, alguna cosa que pensi que és indubtablement certa i alguna que és indubtablement falsa. Però fins i tot això dubto. L'experiència sol considerar-se un bon sistema per comprovar certeses i falsedats, però aquesta està supeditada a elements externs i percepcions condicionades pel contexte espai-temporal.
Definitivament, ara mateix sóc incapaç de dir-te si la cagues o no quan em dius "no t'estimo com tu vols que t'estimi", dient-me en anglès la mateixa cosa, quan vols agraïr-me un favor. Dono per certesa aproximada el significat "t'estimo com amiga" quan utilitzes l'anglès, suposant que la contundència de la seva forma catalana podria dónar lloc a equívocs. Però de la mateixa manera, l'equívoc que transmet un SMS on l'únic text que hi apareix és l'afirmació "I love you", amb les premises informacionals que comparteixen l'emissor i el receptor, transment igualment, i de forma voluntària, l'equívoc que en principi es vol evitar.
Tot plegat és, si bé, un supòsit raonable.
El recurs de l'equívoc en el joc de la seducció és prou antic i conegut, i habitualment és mutu i bi-direccional. En el nostre cas, en canvi, l'equívoc s'estableix preferentment en sentit A-B, on A ets tu i B sóc jo. Les accions i informacions que generen equívoc les sols construir sobre la forma general del "reclam d'atenció". Habitualment, el que genera el reclam d'atenció és un sentiment conflictiu de soledat o carència afectiva que es vol resoldre demanant companyia o, en el nostre cas, resposta, o, com a tu t'agrada sentir: un cuento.
La formulació d'equívocs intencionats per resoldre carències afectives és, també, un recurs antic i prou conegut. Ara bé, el qüestionament de la conveniència de formular equívocs com a forma de reclam d'atenció, que és el que es dedueix del teu últim email, ens presenta una nova forma de reclam d'atenció certament interessant.
La combinació d'equívocs i de qüestionament sobre la seva conveniència com a expressió d'un reclam d'atenció evidencia, per una banda, l'impuls irreflexiu de proposar un joc que, posteriorment, et genera una inseguretat que podria identificar-se (a risc d'equivocar-nos) amb la mala consciència. És a dir, t'entregues a un joc que et sedueix per la seva càrrega hedonista i vanitosa, però alhora et fan por les conseqüències que se'n poden derivar.
Això, en un grau molt més subtil, enmascarat, progressiu (femení?) recorda -raonablement- a les crisis d'acció-reflexió-inseguretat que, en el meu cas i en el seu moment vam convenir en anomenar "psico-drama", donada la virulència i immediatesa en què van manifestar-se.
Si donéssim per certs els supòsits anteriors, i si fins i tot acceptéssim com a Sistema la lògica seqüencial dels fets descrits, podríem arribar a la conclusió que tant tu com jo sofrim estats passatgers d'inseguretat emocional que no sabem resoldre de forma assertiva. Tu per la manipulació agressiva-passiva del degoteig intermitent de senyals (reclams en qualsevol de les seves formes) cap a mi, i jo per l'actitud de confrontació agressiva que manifesto en forma de crisi neuròtica després de deixar-me portar sense criteri pels teus senyals.
Donada la persistència i contumàcia a prova de bombes de la nostra relació on tu tires la canya perquè saps que picaré i jo pico l'am perquè sé que a tu t'agrada i me la tornaràs a tirar, proposo que éns llençem a l'acció irreflexiva més festiva i auto-complaent possible sense parar-nos a pensar en la seva conveniència i menys encara en les seves conseqüències.
Aquesta és, penso, l'única manera de, per una banda, satisfer les nostres demandes respectives (vanitat i afecte) i, alhora, evitar els judicis morals posteriors que, com a éssers socials, no podem deixar de formular-nos. La negació del conflicte evita la seva resolució i en propicia l'enquistament.
Per últim, vull refermar-me en la premissa que encapçala l'article sobre el dubte del dubte mateix, i preguntar-me si tot plegat és veritat o una forma de satisfer el nostre gust pels cuentus, el teu de sentir-los i el meu d'explicar-los.
Si és veritat espero respondre la teva pregunta, i si només és un cuento espero que t'hagi agradat.
un petó molt fort,
--
Pau Todó
12 noviembre 2008
07 noviembre 2008
EL·LECCIONS
06 noviembre 2008
Baby, I've been here before.
I know this room, I've walked this floor.
I used to live alone before I knew you.
Yeah I've seen your flag on the marble arch,
But listen, love is not some kind of victory march,
No it's a cold and it's a very broken Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, (Hallelujah...)
There was a time you let me know
What's really going on below,
Ah but now you never show it to me, do you?
Yeah but I remember, yeah when I moved in you,
And the holy dove, she was moving too,
Yes every single breath that we drew was Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Maybe there's a God above,
As for me, all I've ever seemed to learn from love
Is how to shoot at someone who outdrew you.
Yeah but it's not a complaint that you hear tonight,
It's not the laughter of someone who claims to have seen the light
No it's a cold and it's a very lonely Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
I did my best, it wasn't much.
I couldn't feel, so I learned to touch.
I've told the truth, I didn't come all this way to fool you.
Yeah even tough it all went wrong
I'll stand right here before the Lord of Song
With nothing on my lips but Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah, Hallelujah.
30 octubre 2008
29 octubre 2008
22 octubre 2008
20 octubre 2008
09 octubre 2008
Sorpreses a l'acte inaugural de la Internacional Egòtica
Jean Paul, membre i convidat honorífic de la present edició de la Internacional Egòtica, va obrir ahir nit l'acte inaugural del simposi yoísta amb la lectura de la conferència "L'égoïsme est un humanisme" davant d'uns vuitcents espectadors al Club Maintenant de París.
Més enllà del contingut de la conferència, l'acte va servir a l'autor per refermar els seus lligams morals i estètics amb la Internacional després que es posés en dubte la seva continuitat al grup durant la revisió d'expedients disciplinaris de la passada Trobada Trimestral per a Purgues i Expulsions.
Aíxí, després de fer una defensa escarnida de la soledat de l'Home Egòtic dels nostres temps -"... en définitive, on choisit toujours seul.", va dir-, va sorprendre el públic present amb un atac sense precedents als sectors de la Internacional propers a la tesi chucktiana que qualifiquen de burgesa la seva visió de l'egotisme internacional.
" Les uns qui se cacheront, par esprit de sérieux ou par des excuses déterministes, leur liberté totale, je les appellerai lâches ; les autres qui essaieront de montrer que leur existence est nécessaire, alors qu'elle est la contingence même de l'apparition de l'homme sur la terre, je les appellerai salauds"L'acte va finalitzar amb un sopar fret durant el qual Jean Paul i la seva companya Simone van poder conversar distesament amb Big Chuck i Tatjana Kalashnikova. Amdós parelles gaudeixen d'una antiga i fructífera amistat, una relació personal i artística que alguns mitjans de comunicació ja han nominat per a la Llista Anual de Parelles Políticament Chic (LAPPC).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)