Informació sobre la festa d'acomiadament al flyer
Els que ens tenim per autistes, com deia l’Anna, passem hores i hores practicant el sa exercici de l’autocontemplació. Més que un exercici és una mètode de treball. Enfrontar-se amb una obra, una peça, és enfrontar-se amb una nova descripció d’un mateix. Al cap i a la fi una obra no és gaire cosa més que la presentació d’un mateix als demés a través d’una altra cosa, és a dir, una re-presentació. És per això que l’Anna, amb la seva impagable ironia de rompe i rasga, acabava concloent que tots els que enfocàvem les nostres peces a través de la re-presentació no érem del tot artistes... sinó absolutament autistes.
Per raons que tenen a veure amb l’espant i el dolor feia molts mesos que jo només practicava l’observació de fets palpables: els nens, la feina, els diners, la tele o les rebaixes, i havia deixat de banda la sana coprofàgia de la pràctica creativa. És a dir, no escrivia, havia decidit convertir-me en un autista de veritat.
Ara, a mida que es va notant el mal, el que s’instal·la després l’estranyament i l’espant, vaig recordant aquelles disquisicions delirants i greus que l’Anna tenia amb tots els seus novios i novies autistes sobre la condició autística que compartíem. Aquells discursos d’autojustificació eren, en si mateixos, el preàmbul de la seva pròxima re-presentació. Jo sóc això i això és el que faig. La idea, evidentment, era poder arribar a fer el que ella era o, si més no, representar-nos-ho.
El mal que fa això, com tots els mals de veritat, és ja una part del que serem a partir d’ara. L’Anna s’ha convertit en arte i parte del otro, per fer un acudit que sé que li agradaria.
No pel dolor de l’absència, estèril per ell mateix, sinó per la seva incorporació al que som i podem representar a través d’ell.
Jo només he estat capaç de recuperar un tros del meu diari per poder explicar-me amb la veracitat que neccessitava per enfocar aquest text. És la representació més sentida, l’única que puc explicar aquí.
27/ 2/02
Continuava conservant aquella bellesa feta amb ombres i angles rectes, i mentre em parlava no parava de massegar-se els cabells negres i brillants, que ara portava curts i greixosos de, suposava, la deixadesa a què invita la vida solitària de qui treballa per compta pròpia. Amb prou feines es distingia el verd dels ulls en aquella foscor matisada per la petita gamma de tons foscos que composava la seva cara. Ella estava bastant més borratxa que jo, i en els silencis que més ens feien patir, desviava la mirada buscant nois guapos entre les taules d el bar. M’havia citat per anar a veure no sé quina exposició d’art sonor que se celebrava al Centre de Cultura Contemporània a una hora massa anglesa per poder considerar-la una festa i massa tard per no poder permetre’ns arribar-hi borratxos. L’acidesa que em refregia les parets de l’estómac a cada glop de cervesa m’impedia seguir massa bé la conversa. Però tampoc imoprtava gaire, seguir-la. L’Anna mantenia un dels seus sol·liloquis sobre tenebroses fantasies sexuals on hi apareixien ginecòlegs fent revisions uterines. La cremor d’estómac se m’enfilava per les parets de l’esòfag mentre imaginava les atlètiques escenes que describia il·luminades per la lletosa llum blanca i els reflexes metàl·lics dels artilugis de la consulta.
Vam sortir d’allà amb la intenció de reconduir la conversa fent ús d’una cocteleria que convidés a d’altres fantasies. De seguida vam canviar d’idea donat l’estat dels nostres comptes corrents, i vam acabar en un d’aquells bars d’espelmes, barbuts fumadors de haix i música soul de putiferi que s’amaguen entre les catedrals de Barcelona. Hi havia parelles de cinquantons que semblàven acabats de sortir d’alguna agència de viatges o d’una gestoria explicant-se els progressos de les seves respectives teràpies conductistes. Ho sabia perquè més d’una vegada m’havia quedat fins tard, sol, parlant amb un d’aquells personatges envoltats d’una pavorosa àurea de mort o malaltia mental, i tots, curiosament, acabàven parlant del mateix, de la fase en què es trovaba la seva cura psiquiàtrica. Parlàven de somnífers i d’hipnòtics, de benzodiazepines i metabloquejants mentre es fotien vodkas amb taronja a glops compulsius.
Aquell dia amb l’Anna, a l’antro de la cera de colors escampada per les taules, crec que vam veure’ns una mica enmirallats en aquella gent i vam fugir buscant algun local amb llum vermella on mai no hi passés res, com el de la cançó. HEAVEN.
